Sol formar els repertoris de molts teatres de Broadway, a Nova York, i del West End de Londres. Són cèlebres les de Richard Rodgers, com Oklahoma! i South Pacific, i My Fair Lady, de Lerner i Loewe. Com a gènere cinematogràfic que combina acció, música i coreografia dins una unitat temàtica, aparegué, juntament amb el cinema sonor, cap als anys 1927-1928. Des d'Applause (1929), de Rouben Mamoulian, fins a Paint your Wagon (1970), de Joshua Logan, aquest gènere ha tingut moments d’una gran brillantor, centrats principalment dins el decenni dels cinquanta, en què hom realitzà On the Town (1949) i Singing in the Rain (1952), de Stanley Donen i Gene Kelly, An American in Paris (Oscar del 1951) i The Band Wagon (1953), de Vincente Minnelli, i Guys and Dolls (1955), de J.L. Mankiewicz. Després, el gènere entrà en una profunda crisi, superada únicament per èxits aïllats, com West Side Story, de Jerome Robbins (Oscar del 1961) o My Fair Lady (Oscar del 1964), de George Cukor. A la fi dels anys seixanta hi hagué un cert renaixement del musical amb títols com Funny Girl (1968), de William Wyler, Camelot (1968), de Joshua Logan, i Hello, Dolly! (1969), de Gene Kelly. Els anys setanta i vuitanta el musical no recuperà l’empenta que havia assolit els anys cinquanta, però anaren apareixent anualment alguns títols d’interès que o bé reprenien èxits teatrals com Jesus Christ Superstar (1972), o bé modificaven el gènere adaptant el seu context a una perspectiva més seriosa. Aquest fou el cas de Cabaret (1972), film que, malgrat el seu èxit, no tingué continuadors. En altres films hom intentà de tornar als esquemes primitius del gènere: The Boy-Friend (1971), At Long Last Love (1975) o New York, New York (1977). Les noves formes musicals condicionaren també l’aparició de musicals pop en la línia The Phantom of the Paradise, (1974), Tommy (1975) o Hair (1979) i, finalment, cal esmentar la realització de All That Jazz (1979), una reflexió sobre els mecanismes de la comèdia musical, a càrrec del coreògraf Bob Fosse. Arran dels fracassos econòmics que tingueren lloc a la dècada dels anys setanta, el gènere entrà en un procés de franca decadència pel que fa a les formulacions més clàssiques. Així, produccions com Flashdance (1983), d’A. Lyne o Absolute Beginners (1986), de J. Temple, es limitaren a un públic adolescent o constituïren poca cosa més que exercicis nostàlgics. En la recerca de noves formulacions del gènere, hom dugué a la pantalla biografies de compositors o músics diversos, com ara The Fabulous Baker Boys (1989), Great Ball of Fire (1989) —sobre el rocker Jerry Lee Lewis—, La Bamba (1987) —sobre Richie Valens—, Bird (1987) —sobre Charlie Parker—, The Doors (1990), etc. També alguns músics convertiren els seus espectacles escènics en brillants produccions cinematogràfiques de caire documental: Stop Making Sense (1984) de Jonathan Demme, Talking Heads, Home of the Brave (1986) de Laurie Anderson, Sign of the Times (1987) de Prince, Big Times (1988) de Chris Blum/Tom Waits, In Bed with Madonna (1991) d’Alex Keshinshia, etc. Tanmateix, el prototipus de musical dels anys vuitanta i noranta, tant pel que fa a estètica com per difusió, es trobà en els videoclips, gairebé exclusius del mitjà televisiu i que, al seu torn, inspiraren un gran nombre de cineastes. Durant els anys noranta es continuaren produint una sèrie de pel·lícules allunyades de les formulacions més clàssiques d’aquest gènere: The Mambo Kings (Arne Glimcher 1991), melodrama musical sobre dos compositors d’aquest ritme caribeny; Tina (Brian Gibson 1993) biografia sobre la cantant de rock Tina Turner; o Backbeat (Ian Softly 1993) sobre els inicis dels Beatles. Lambada (Joel Silberg 1990) suposà un intent per ressuscitar determinades convencions del gènere musical més ortodox. Madonna protagonitzà el film d’Alan Parker Evita (1996). Per la seva banda, Woody Allen homenatjà el cinema romàntic de Hollywood i els vells musicals de la Warner Bros dels anys trenta amb Everyone Says I Love You (1996). El gènere es troba en decadència des de fa anys, tot i que ha aconseguit èxits puntuals com Moulin Rouge (2001), de B.Luhrmann, o Chicago (2002), de R.Marshall. En un registre més dramàtic, Hollywood ha volgut recuperar l’antic fulgor del gènere musical en films com Ray (2004), de T.Hackford; The Phantom of the Opera (2004), de J.Schumacher; De-Lovely (2004), d’I.Winkler, o Dirty Dancing: Havana Nights (2004), de G.Ferland. I dins els paràmetres del cinema independent, s’ha adaptat el musical de l’off Broadway Hedwig and the Angry Inch (2000), de H.Cameron Mitchell. François Ozon feu cantar una sèrie de cèlebres actrius franceses a 8 femmes (2002), mentre que a Espanya va resultar un gran èxit El otro lado de la cama (2002), d’E.Martínez Lázaro, i s’hi han estrenat també obres com 20 centímetros (2005), de R.Salazar, i El Calentito (2005), de Ch.Gutiérrez.
f
Música
Cinematografia
Teatre