L’expressió “comerç d’armes” fa referència generalment només al tràfic d’armes convencionals, atès que, en el cas de les armes de destrucció massiva (nuclears, químiques o biològiques), la producció està, en conjunt, en mans de l’Estat o molt directament controlada per aquest. Pel que fa a les armes nuclears (les més importants), hi ha també tractats internacionals de limitació inexistents fins el 2013 per a l’armament convencional.
En aquest vessant restringit, poden prendre part en el seu comerç actors governamentals o no governamentals, grup en el qual participen empreses productores, intermediàries, transportistes i distribuïdors. Les transaccions poden ser comercials (exportacions i importacions) o es poden basar en altres tipus d’acords.
Els acords no comercials, com ara les donacions, els lísings o els préstecs, són de caràcter majoritàriament governamental i solen tenir com a contrapartida interessos polítics o geoestratègics. És difícil estipular el volum mundial del comerç d’armes, ja que hi ha dificultats derivades de la interpretació que cada país fa del que es consideren productes armamentístics i de l’absència de registres internacionals fidedignes, pel fet que es tracta d’un tipus d’activitat envoltada de molta opacitat. Segons l’estimació més reconeguda internacionalment, a càrrec de l’Stockholm International Peace Research Institute, l’any 2012 el comerç legal d'armes atenyé un volum d’uns 55.000 milions d’euros anuals, quantitat que representava un augment del 17% amb relació al 2008, sobretot arran de la militarització dels països asiàtics, amb l'Índia com a primer comprador. Aproximadament la meitat del total corresponia a deu països, amb els Estats Units i Rússia en posició molt destacada (un terç de les vendes cadascun), i la resta es repartia per ordre decreixent entre la Xina (8%), Ucraïna, Alemanya, França, la Gran Bretanya, Itàlia, els Països Baixos i Espanya.
Els primers anys del segle XXI Rússia es convertí temporalment en el principal exportador d’armes, per davant dels Estats Units, en gran part a conseqüència de les vendes de les restes d’excedents de l’arsenal de l’antic Pacte de Varsòvia. També hi ha influït el fet que els Estats Units s’han concentrat molt els darrers anys en el seu mercat intern (a conseqüència dels diferents fronts bèl·lics oberts a l’Afganistan o l’Iraq). Els principals estats importadors d’armes són l’Índia i la Xina, i també altres països del sud-est asiàtic (República de Corea o Singapur) i del golf Pèrsic (Aràbia Saudita, Emirats Àrabs o Kuwait). Alguns estats estan subjectes a l’embargament d’armes, com és el cas de la Xina, mesura que imposaren els Estats Units i la UE el 1989 arran de la repressió de Tiananmen. El 2005, davant la possibilitat que s’aixequés l’embargament a aquest país, es produí una forta controvèrsia.
Després de gairebé una dècada de negociacions, el 2 d’abril de 2013 l’Assemblea General de l’ONU aprovà, per 154 vots a favor, 23 abstencions i 3 vots en contra (l’Iran, la República Democràtica Popular de Corea i Síria), el primer Tractat Internacional per al Control del Comerç d’Armes per a la regulació del comerç internacional d’armament convencional. El propòsit central era sotmetre el subministrament d’armes a criteris de verificabilitat i transparència, especialment amb relació a l’observació dels drets humans en els estats compradors. Els EUA (primer exportador mundial) hi signaren a favor, tot i l’oposició interna de l’Associació Nacional del Rifle, mentre que Rússia i la Xina (segon i tercer, respectivament) s’abstingueren, adduint que el tractat no garantia que s’impedissin les transaccions d’armes a grups terroristes o subversius. Cuba, Veneçuela, l’Índia, Bolívia i Nicaragua també s’abstingueren. El Tractat Internacional per al Control del Comerç d’Armes, sotmès a la signatura dels estats a partir del 3 de juny de 2013, hauria d’entrar en vigor 90 dies després que cinquanta estats l’haguessin ratificat. Malgrat el seu caràcter històric, hom posà en dubte l’eficàcia d’aquest tractat, atès que la seva signatura i ratificació eren totalment a discreció dels estats, que podien aplicar mecanismes propis de verificació i es reservaven la possibilitat de no difondre informació sensible.