Uns estats (Alemanya, França, Portugal i els estats llatinoamericans) defineixen en llurs lleis la figura del comerciant com a tal, mentre que uns altres (Gran Bretanya, EUA) consideren que tota persona amb capacitat legal pot exercir el comerç sense limitacions. El codi de comerç espanyol estima comerciants tots els qui, tenint capacitat per a l’exercici del comerç, s’hi dediquen habitualment. La “capacitat” inclou els majors de 21 anys no subjectes a tutela per incapacitat, els qui no estan sotmesos a la potestat del pare o a l’autoritat marital i els qui tenen lliure disposició de llurs béns; la dona casada necessita autorització del marit per a exercir el comerç, i aquesta autorització pot ésser expressa (consignada en escriptura pública inscrita al registre mercantil) o tàcita. Per “exercici de comerç” hom entén realitzar actes de comerç , i el fet que aquests actes hagin d’ésser exercits “habitualment” comporta que un d’ells aïllat no doni la qualitat de comerciant i que en calgui la reiteració (bé que el codi no ho estableixi com a requisit, és essencial que el comerciant en faci l’exercici en nom propi). No poden exercir el comerç, a més dels incapaços, els sentenciats a penes d’interdicció civil, els qui han fet fallida, els eclesiàstics, els magistrats, els jutges i els funcionaris del ministeri fiscal, els caps governatius econòmics o militars, els empleats de recaptació i administració de fons de l’estat i els agents de canvi i borsa. Als Països Catalans el terme es generalitzà a partir del s XVII i fou aplicat, d’una manera no gaire precisa, a tot aquell qui, independentment de l’estament al qual pertanyia, es dedicava a l’activitat comercial, sobretot amb l’estranger, i que diposava d’un magatzem tancat. Successor per regla general del mercader o del botiguer, el comerciant es diferenciava d’aquest darrer per no tenir botiga oberta i ésser, doncs, lliure de control gremial. Amb tot, en constituir-se el 1758 la matrícula de comerciants, arran de la creació del Cos de Comerç de Barcelona ( cos de comerç), foren admesos comerciants amb botiga oberta de forma més o menys encoberta. Els primers quaranta-un membres reberen el nom de comerciant matriculat i eren encapçalats per cinc nobles, dos cavallers i vuit ciutadans honrats. A partir del 1763 s’hi incorporaren nous membres, la majoria dels quals eren procedents de la resta del Principat; els nous candidats feien constar, sempre, que disposaven de magatzem tancat. El 1787 la imprecisió del terme es manifestà sobretot en les respostes donades per les poblacions del Principat per a la confecció del cens de Floridablanca: era aplicat, en general, tant a botiguers de teles —especialment si importaven teles estrangeres— com a simples revenedors. Els comerciants foren, juntament amb els fabricants d’indianes i els negociants, el nucli de la burgesia industrial catalana del s XIX.
f
m
Economia
Història
Dret mercantil