El primer esment del càrrec sorgeix el 1537, a València, quan, a causa de l’extensió d’aquell districte inquisitorial, el Consell de la Suprema i General Inquisició proposà el nomenament de comissaris a les ciutats amb seu episcopal per publicar edictes i prendre testimoniatges i ratificacions amb ajuda de notaris. Els comissaris, en especial els qui depenien del districte de Barcelona, tendiren, en el decurs del s XVI, a convertir-se en petits inquisidors independents; designaren notaris, algutzirs i d’altres oficials, i fins i tot d’altres comissaris. Les concòrdies del 1568 intentaren de limitar-ne l’existència, als Països Catalans, a Tortosa, Sogorb, Gandia, Castelló de la Plana, Dénia, Xàtiva, València i Lleida, amb clares delimitacions de poder; i el 1604, el Consell de la Suprema intentà de restringir-ne novament el nombre als caps de demarcació o a llocs separats com a mínim per quatre llegües de distància (prescripció aviat esquivada amb comissions nominals de poblets allunyats per a persones residents als llocs de més importància). Tot i que el càrrec no rebia cap salari, era cercat per la importància i les immunitats que atorgava, així com pels estipendis que hom cobrava per la investigació de genealogia i l’expedició de certificats utilitzats com a prova de no ésser descendent de jueus, moros o heretges. Als ports i a la frontera, cobraven, a més, per evitar l’entrada d’heretges o llibres herètics. A partir del s XVIII, el nombre de comissaris començà a disminuir (així i tot, el 1746, el tribunal de Barcelona en tenia 28 i 7 el de València; ja no en consta cap, però, al de Mallorca) i, amb diverses modificacions i nomenaments temporals, el càrrec subsistí fins a l’extinció del tribunal, al principi del s XIX.
m
Història