L’elecció, per la Convenció, dels seus membres —primerament 9, i després 12— esdevingué una simple formalitat, i el Comitè, per sobre l’Assemblea, acabà imposant dictatorialment la voluntat revolucionària de París a la resta del territori. Hom distingeix el primer Comitè de Salvació Pública, dominat per Danton, del segon o Gran Comitè de Salvació Pública (a partir de juliol-agost de 1793), que acomplí, amb l’ajut de dotze comissions executives, una labor ingent. Comprenia un grup polític: Robespierre, assistit per Couthon i Saint-Just (el “triumvirat”), a més de Barère, Billaud-Varenne i Collot d’Herbois i un grup de tècnics, com Carnot (guerra), Prieur de la Côte d’Or (armament), Jean-Bon Saint-André (marina militar), Lindet (proveïments). Contra la crisi econòmica, extremà el racionament, el control dels preus i l’eliminació dels acaparadors. Contra els enemics interiors, practicà el règim del terror (execució de contrarevolucionaries, dantonistes, hebertistes), suprimí les llibertats de culte i de premsa, portà a cap la descristianització, implantà el calendari revolucionari i el culte a la deessa Raó, i, sobretot, en un intent de centralització absoluta, encarregà a un centenar de representants la missió d’imposar la seva política als departaments. Contra els enemics de l’exterior que havien envaït França, portà a cap la mobilització general, la fabricació d’armaments, l’organització dels exèrcits, tots els quals fets permeteren de redreçar la situació i d’emprendre la quarta etapa, victoriosa, de la guerra. Després de termidor i de l’execució de Robespierre i els seus, el Comitè perdé una gran part de les atribucions, que retornaren a la Convenció; i quan aquesta s’extingí, el 1795, desaparegué amb ella. Envers Catalunya, el Comitè de Salvació Pública, en un primer intent definit per Couthon, havia previst una política d’atracció dels habitants amb vista a la possible creació d’una “república germana” catalana. Però, llevat d’algunes proclames i amb la introducció de propaganda, tant els representants del Comitè als Pirineus Orientals (Cassanyes, Fabre, Gaston, llurs successors Milhaud Soubrany, i, després de termidor, Delbrel, Vidal) com els generals de l’exèrcit francès adoptaren, a remolc dels esdeveniments, una línia d’acció més pragmàtica i que es reduí ben sovint, paral·lelament amb la repressió terrorista al Rosselló, a l’explotació del país en tots els fronts: ocupació provisional d’Andorra, annexió de la Vall d’Aran, dominació de la Cerdanya, incursions a l’Urgellet i al Ripollès, guerra sense quarter a l’Empordà.