companyia

f
Teatre

Grup d’artistes i tècnics teatrals units per a la representació continuada d’espectacles.

El terme data del Renaixement italià i designava originàriament els grups teatrals ambulants. La presència d’aquest tipus de companyies als Països Catalans és documentada des de l’edat mitjana. A Barcelona, el monopoli de la Casa de les Comèdies (des del 1587) assegurà a l’Hospital de la Santa Creu la facultat de contractar companyies, generalment forasteres, que representaven obres en castellà. Al s. XVIII hi coincidiren sovint les companyies italianes d’òpera amb les castellanes de teatre. Abolit el monopoli (1833), aparegueren diverses companyies, com la de Josep Robrenyo (1833-38), que visità àdhuc les comunitats catalanes d’Amèrica. Més estable fou la del Teatre Català, instal·lada des del 1866 al Teatre Romea. Al s. XX gaudiren de prestigi les d’Enric Borràs, Enric Giménez i Margarida Xirgu. Fracassat l’intent del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans (1912-13), Josep Canals reprengué la tradició al Romea. El 1921 inicià una llarga carrera la compayia de Pius Daví i Maria Vila. Entre les companyies no professionals es destacà la Companyia Belluguet (1921-36), creada per Lluís Masriera i Rosés. La Generalitat de Catalunya subvencionà una Companyia Nacional (1935-39); a la mateixa època es destacaren les companyies de Ramon Martori, Mercè Nicolau i Josefina Tàpies. El 1946 la companyia Vila-Daví reprengué les seves actuacions en català; més tard assoliren una certa estabilitat la Companyia Maragall (Maria Vila i Ramon Duran), la de Montserrat Carulla, la de Pau Garsaball, la d’Adrià Gual i la de Josep M. Flotats, entre d’altres. Al País Valencià, al s. XIX, amb la revitalització del teatre en català sorgiren diverses companyies, com la d’Ascensi Móra i Roig, activa del 1859 al 1883, i la de Manuel Taberner i Belarte, que actuà a Algèria en català (1880-81) i que perdurà fins el 1926; i al s. XX, les de Vicent Brosseta i Rossell (1916-36) i de Vicent Montesinos (1918-29). Més important fou la de Josep Alba (Pepe Alba), que mantingué durant molts anys, a València, el teatre dialectal a partir del 1943. En aquests darrers anys, les companyies teatrals encapçalades per un gran primer actor o una primera actriu —que sovint, encara que no sempre, feien de director— tenen tendència a desaparèixer i a ésser substituïdes bé per les companyies estables dels grans teatres oficials (estatals, regionals o municipals) subvencionats, o pels petits grups de funcionament més o menys cooperatiu.