En les legislacions modernes rep generalment el nom de societat. Als Països Catalans, a l’edat mitjana, la duració de la companyia era d’un a cinc anys, prorrogables, al cap dels quals eren repartits els beneficis. Durant el s. XIII el benefici anava generalment a mitges entre soci capitalista i soci gestor. Als s. XIV i XV la companyia es complicà: sovint una quarta part del benefici total net, dita quart diner , era repartida entre els socis gestors, si n'hi havia més d’un, en proporció a llur diferent aportació de treball o responsabilitat i la resta del benefici era repartida entre tots els socis, tant gestors com capitalistes, a raó del capital que hi havien invertit; unes altres vegades la proporció variava i la part del benefici que corresponia al soci gestor podia ésser una sisena o una vuitena part del benefici total net, o bé hom assignava al soci gestor un capital invertit fictici o variable, que li donava dret a la participació corresponent. Al s. XVI hom preferí, però, d’assignar un salari al soci o socis gestors i repartir el benefici proporcionalment al capital. Les pèrdues eventuals es repartien també segons el capital. Els contractes de constitució de les companyies estipulaven no solament el capital a aportar i el repartiment de beneficis, sinó també les facultats i els treballs atribuïts a cada soci, la manera de portar els comptes, etc. Hi havia companyies dedicades a la producció i la venda de determinats articles, unes altres de dedicades a l’explotació de l’arrendament d’un impost, i encara unes altres, les més nombroses, purament comercials, es dedicaven a la importació-exportació i a la distribució de productes diversos. Aquestes darreres es dedicaren en principi a la comercialització de tota mena de productes, però, en el decurs del temps, n'augmentà també l’especialització. Les companyies més fortes disposaven de nombrosos dependents i de diversos factors, assalariats o socis de la companyia, als ports o als centres comercials més importants. Totes disposaven d’un signe o una marca propis amb els quals marcaven les mercaderies que transportaven, les lletres de canvi, etc. Aquest tipus de companyia modesta persistí i prevalgué fins al s. XIX (i fonamentalment el s. XVIII) en les formes de botiga (companyia elemental entre prestador capitalista, botiguer-comerciant i administrador-empleat) i de barca (construïda i explotada per companyies de constructors-armadors, i la tripulació de la qual funcionava també com una mena de companyia). Tanmateix, el redreçament econòmic de la fi del s. XVI es concretà en el projecte (1683) de Narcís Feliu de la Penya d’una gran companyia —Companyia de la Santa Creu— monopolitzadora de l’activitat comercial i industrial del Principat, que d’una forma molt menys ambiciosa i purament industrial fou creada el 1690. Les circumstàncies favorables creades per la guerra de Successió (a les corts del 1706 fou aprovada ja la constitució d’una Companyia Nàutica Mercatil i Universal, destinada al comerç oceànic) impulsaren la creació, el 1709; de la Companyia Nova de Gibraltar per Salvador Feliu de la Penya, parent de Narcís, amb la intenció de substituir, a Gibraltar, aleshores en poder dels anglesos, el monopoli de Cadis en el comerç oceànic. No fou fins el 1755 que fou fundada a Barcelona una companyia privilegiada destinada al mercat americà: la Companyia de Comerç de Barcelona i paral·lelament, en el camp industrial i a instigació del govern, fou creada la Companyia de Filats de Cotó (1772) per al consum del cotó americà. Ambdues companyies, però, miraren de combinar els avantatges de l’associació anònima de capitals, posada sota la protecció reial, i del comerç privat competitiu. De fet, la forma de les companyies privilegiades fou abandonada, mentre que les iniciatives individuals i familiars prosperaren a tots els mercats i constituïren la característica peculiar del capitalisme català.
f
Economia