competència

f

Economia

Rivalitat entre dos o més productors o comerciants, amb vista a controlar el mercat més ampli possible.

En sentit tècnic, la competència organitza i regula sistemàticament la participació dels subjectes de la vida econòmica en l’obtenció de productes adequats a les exigències del mercat, tant des del punt de vista de preus com de qualitats. Bé que el concepte era ja utilitzat amb anterioritat als economistes clàssics, fou aquesta escola ( escola clàssica) la primera a formular una teoria completa sobre la formació dels preus basada en el model de competència perfecta o lliure competència , desenvolupada més endavant pels economistes neoclàssics. El model de competència perfecta es basa en una sèrie de premisses, que hom creia definidores de la forma normal de mercat: el mercat és talment constituït, que cap empresa no té prou influència per actuar independentment sobre la producció ni sobre els preus; els productes són oferts d’una manera homogènia, a fi que els consumidors no puguin tenir preferències; no hi ha cap obstacle per a l’entrada de noves empreses competidores; compradors i venedors coneixen perfectament tot el que es produeix i es consumeix; hi ha, a més, una perfecta mobilitat dels recursos productius. Si es donen aquestes premisses, el preu de venda de cada mercaderia tendeix a identificar-se amb el seu cost mitjà i amb el seu cost marginal, i esdevé, a llarg termini, un preu d’equilibri fix. Si el preu de mercat, en efecte, fos superior al d’equilibri, es produiria un excés d’oferta que el faria baixar fins al nivell fixat; inversament, si fos inferior, hi hauria un excés de demanda que el faria augmentar fins al punt d’equilibri. Tot empresari, doncs, que produeixi amb aquest preu determinat pel lliure joc del mercat, sap que té assegurada la venda de tota la producció. D’altra banda, com que l’empresari vol obtenir el màxim benefici, anirà augmentant la seva producció fins que el cost de l’última unitat produïda (cost marginal) sigui igual al preu de mercat o als seus ingressos mitjans, equivalents als ingressos marginals. Però, malgrat la formulació lògica d’aquest model teòric, obert només a dos tipus concrets de mercat —competència perfecta, com a regla general, i monopoli, com a cas límit—, l’observació dels fets econòmics posà en qüestió aquesta teoria clàssica i l’orientà cap a un plantejament de situacions intermèdies de mercat. El canvi radical en l’anàlisi dels mercats i de la formació dels preus es produí amb Edward H.Chamberlin ( The Theory of Monopolistic Competition, 1932) i J.Robinson ( Economics of Imperfect Competition , 1933). El primer estableix el concepte de competència monopolística , que es basa en la diferenciació intencionada del producte i en la localització geogràfica dels oferents; formula, doncs, una nova situació, més real, en què tant es poden donar uns monopolis impurs que admetin una certa competència com una competència insensible entre monopolis. El segon estableix el concepte, similar al de Chamberlin, de competència imperfecta , com aquella situació normal en què les condicions de la competència perfecta no es compleixen a causa de tres obstacles: despeses del transport, informació insuficient dels consumidors i qualitat diferent dels productes. Definida per J.M.Clark, la competència practicable és aquella situació en què es dóna una rivalitat per a la venda dels productes, de tal manera, que el màxim benefici que cerca cada venedor individual és limitat per la lliure opció del comprador per a dirigir-se als seus rivals que venen el que hom creu que és un producte similar. El mateix autor definí també la competència virtual com aquella situació en què els obstacles psicològics temperen els abusos d’un monopoli absolut. Sovint els governs estableixen mesures de control sobre la competència, promulgant lleis i creant organismes adequats. A l’Estat espanyol, el control de la competència es basa en la llei de 1963 de repressió de les pràctiques comercials restrictives de la competència, que establí el tribunal de defensa de la competència, que és el que amb caràcter privatiu i excloent ha de declarar sobre l’existència o inexistència d’aquelles pràctiques i de la nul·litat dels convenis que les produeixen.