La compilació fou iniciada el 1880 amb una memòria elevada a la comissió general de codificació pel jurista Pere Ripoll i Palou, que serví de base a tots els treballs posteriors, entre els quals es destaquen el projecte d’apèndix al Codi Civil espanyol, del 1903, l’informe preceptiu del Col·legi d’Advocats de Balears, emès el 1921 en un sentit més conservador del dret propi, i l’avantprojecte de compilació fet el 1949 per una comissió de juristes mallorquins.
El text estableix el règim econòmic matrimonial, amb separació de béns, les donacions universals i la successió testada, la imprescriptibilitat del capital dels censos, i normes per a la redempció de l’alou. La Llei del Parlament Balear del juny de 1990 redactà de bell nou quasi la totalitat dels preceptes de la Compilació de 1961, a la qual substitueix, i autoritzà el Govern de la Comunitat a aprovar un text refós de la Compilació. El nou text, a més d’adaptar el text anterior a la Constitució del 1978, introdueix moltes modificacions tècniques i desenvolupa també algunes institucions que es consideren d’interès ateses les exigències i la realitat social actual. Consta d’un títol preliminar i de tres llibres, el primer referent a les disposicions aplicables a l’illa de Mallorca (arts. 3 al 63), el segon a Menorca (arts. 64 i 65) i el tercer a Eivissa i Formentera (arts. 66 a 86).
Els dos articles de l’esmentat títol preliminar aplicables a totes les illes, són fonamentals. El primer, que determina la preferència d’aplicació de les diverses normes jurídiques, disposa que el Dret civil de les Illes Balears regirà amb preferència al Codi Civil i d’altres lleis estatals, d’acord amb l’establert a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, sense perjudici de les normes de caràcter civil que, segons la mateixa Constitució, hi siguin d’aplicació directa i general. Per manca de llei i costums del Dret balear s’aplicarà supletòriament el Codi Civil i altres lleis civils estatals, sempre que les normes d’aquestes no s’oposin als principis del seu Ordenament jurídic. L’article segon fou impugnat com a anticonstitucional pel govern central en el paràgraf on establia que l’eficàcia de les normes del Dret civil de les Balears s’aplicava en el territori de la Comunitat Autònoma, i a tots els seus residents sense necessitat de provar-ne el veïnatge civil, amb excepció dels casos en què, d’acord amb el Dret interregional o internacional privat, s’hagin d’aplicar unes altres normes. El Govern central impugnà també l’art. 52 de la mateixa Compilació, que disposa que en els testaments atorgats davant notari no serà, per regla general, necessària la presència de testimonis.
Quant a les disposicions aplicables a Mallorca, cal remarcar-ne el règim econòmic conjugal, el qual, llevat que se’n pacti un altre en capítols, abans o durant el matrimoni, és el tradicional de separació de béns. Pel que fa a l’herència, es difereix per testament, per Llei i pels contractes regulats en el Llibre I. Pel que fa al règim de successions, la successió intestada, solament podrà tenir lloc en defecte d’hereu instituït i és incompatible amb la testada i la contractual. La donació universal de béns presents i futurs, poc freqüent, confereix al donatari la qualitat d’hereu contractual del donant i li transmet els béns presents que s’hi inclouen. Per al testament, és essencial la institució d’hereu, és a dir, una persona cridada a l’herència a títol universal en tots els béns d’aquesta, menys els llegats, la qual se subroga en els drets i obligacions del testador que no s’extingeixen per la seva mort. Una de les institucions successòries més importants són les llegítimes. La Compilació actual diu que són legitimaris, en primer lloc, i en pla d’igualtat els fills i els descendents per naturalesa, matrimonials i no matrimonials, i els adoptius. Constitueix la llegítima dels fills, per naturalesa i adoptius i, en representació dels premorts, dels seus descendents, la tercera part de l’haver hereditari si eren quatre o menys de quatre, i la meitat si excedien d’aquest nombre. A manca de descendents, són legitimaris en una quarta part de l’herència, en la successió dels fills matrimonials, els seus pares, en la dels fills no matrimonials, els pares que l’haguessin reconegut o declarats judicialment com a tals, i en la del fill adoptiu els pares adoptants. Pel que fa al cònjuge que en morir el consort no es trobés separat de fet ni en virtut de sentència ferma, tret que en ambdós casos s’hi trobés per causa imputable al difunt, serà legitimari en la successió d’aquest. En concurrència amb descendents, la llegítima vidual serà l’usdefruit de la meitat de l’haver hereditari, i en concurrència amb pares, l’usdefruit de dos terços, i en els altres supòsits, l’usdefruit universal. La normativa relativa als drets de cens i alous ha experimentat una profunda transformació atès el seu caràcter anacrònic, per adaptar-la a les exigències socials actuals.
En principi, aquests drets es regeixen pel que disposa el Codi Civil, llevat del que ordena la Compilació i els articles de l’esmentat Codi referents als drets de tempteig i retracte a favor del censalista i censatari, que no seran aplicables en cap cas. Contràriament al que disposa l’antic article 60 de la Compilació que afirmava que el capital de qualsevol classe de cens és imprescriptible, l’actual diu que, tenint en compte l’universal principi de la prescriptibilitat, els censos s’extingeixen per prescripció de cinc anys comptadors des del pagament de la darrera pensió. La prescripció també afecta les pensions, que només podran reclamar-se respecte als darrers tres anys. L’alou també s’extingeix per prescripció de cinc anys, comptadors des de la inscripció en el Registre de la Propietat de la darrera transmissió onerosa del domini útil de la finca. Pel que fa a la redempció de l’alou amb dret a lluïsme, es pagaran al senyor directe un lluïsme i dos terços d’un altre.
Quant al Llibre II relatiu a les normes aplicables a l’illa de Menorca, a part de la institució tradicional relativa a la societat rural menorquina, s’aplica a Menorca tot el que disposa el Llibre I, excepció feta de la donació universal de béns presents i futurs i el pacte anomenat definició. Per tant, la divisió en tres llibres del contingut de la Compilació, almenys en referència a Mallorca i Menorca, no resulta tan encertada com pot semblar.
Quant a les normes aplicables a Eivissa i Formentera, aquí les diferències sinó completes respecte a les altres dues illes, són més clares. Es regulen en el Llibre III els pactes successoris d’una manera molt extensa, amb relació als altres articles continguts en aquest Llibre. Els capítols matrimonials denominats espòlits, avui no massa freqüents, a més de pactes successoris, poden contenir qualssevol especulacions relatives al règim econòmic de la família. Es fa referència explícita als heretaments, als pactes d’institució d’hereu, a la donació universal de béns presents i futurs, que equival a institució contractual d’hereu. El pacte de finiment de llegítima del descendent és equiparable a l’esmentada definició mallorquina. Disposa també el Llibre III que el testament i el pacte successori seran vàlids encara que no continguin institució d’hereu o que aquesta no comprengui la totalitat dels béns, la qual cosa marca, respecte al testament, una evident diferència respecte al Dret successori de Mallorca i Menorca. La naturalesa de la llegítima també és diferent de les mallorquina i menorquina, i s’acosta, en canvi, a la de la llegítima catalana, sobretot la d’abans de la reforma de l’any 1990. L’hereu o el successor contractual obligat al pagament de la llegítima podrà, segons la normativa d’aquest Llibre III, sense intervenció dels legitimaris, acceptar l’herència, inscriure els béns rebuts en els registres públics i alienar-los o gravar-los per qualsevol títol; podrà, així mateix, pagar la llegítima en diners encara que no n’hi hagués a l’herència, tret de disposició en contra del testador o de l’instituent. El dret del legitimari a una part del valor grava amb afecció real tots els béns de l’herència i prescriu als trenta anys a comptar des de la mort del causant. Per últim, fa referència a l’explotació a majoral, conveni agrícola entre el propietari i el majoral que té algunes semblances amb l’esmentada societat rural menorquina.