A la base d’aquesta realitat hi ha una relació principal/complement l’origen de la qual, segons Albert Sechehaye, és la frase de dos membres. La manera d’expressar aquesta relació és donada per l’estructura o sistema de cada llengua. Així, en llatí hom usa la flexió; en català i en d’altres llengües romàniques, la preposició, i, d’una manera subsidiària, un cert ordre de col·locació si la relació és establerta entre dos termes de la mateixa natura semàntica ( canya de sucre/sucre de canya ). Els complements més importants són els del verb, als quals cal afegir els del substantiu, els de l’adjectiu i, des d’un cert punt de vista, els de l’adverbi. Hom classifica els primers en directe indirecte circumstancial, equivalents, respectivament, als casos acusatiu, datiu i ablatiu de les llengües que tenen declinació. El directe i l’indirecte són anomenats també d’objecte . Però els límits entre l’indirecte i el circumstancial no són sempre clars. En algunes gramàtiques, les proposicions finals —equivalents a un complement indirecte— figuren entre les adverbials o circumstancials. D’altra banda, la natura de les proposicions no pot ésser decisiva. A aquests complements cal afegir el predicatiu, denominació que alguns gramàtics (Samuel Gili i Gaya) posen en dubte, i l' agent , que, en una proposició passiva, indica el subjecte de la proposició activa corresponent ( Mallorca fou conquerida per ‘Jaume I’ / ‘Jaume I’ conquerí Mallorca).
m
Gramàtica