complexometria

f

Química

Procediment volumètric d’anàlisi quantitativa d’ions metàl·lics per valoració amb una solució patró d’una complexona , especialment de la sal disòdica de l’àcid etilendiaminotetraacètic (EDTA), basat en la formació de complexos estables dels ions metàl·lics amb l’agent valorant, la qual formació dóna lloc en el punt d’equivalència a una variació brusca de la concentració d’aquells ions, que pot servir de base per a la detecció del punt esmentat.

El comportament de l’EDTA (i de les complexones, en general) és àmpliament selectiu; per tal de poder determinar específicament cada metall cal procedir a la regulació del pH de la solució i a la introducció d’agents complexants auxiliars. Així, els ions metàl·lics tetravalents i trivalents, que formen els complexos més estables, són valorats en medi fortament àcid, mentre que els divalents ho han d’ésser en medi neutre o bàsic segons l’estabilitat de llurs complexos. Els agents complexants auxiliars (cianur, trietanolamina, 2,3-dimercaptopropanol, etc) són emprats per a formar amb els ions interferents complexos més estables que els de l’EDTA, o per a evitar la precipitació de l’hidròxid de l’ió problema quan ha d’ésser massa alt el pH durant la valoració. Hom posa de manifest el punt d’equivalència per mitjà dels procediments instrumentals usuals o de diferents tipus d’indicadors (en alguns casos, per exemple, amb indicadors de neutralització, que detecten el salt de pH que acompanya la formació dels complexos; en uns altres, amb indicadors redox, quan la formació del complex fa variar la raó de les concentracions de les formes oxidada i reduïda d’un ió metàl·lic, la primera de les quals és complexada molt més fermament per l’EDTA), però, en general, per mitjà d’indicadors metal·locròmics (com el negre d’eriocrom T, la murexida, el pridil-azonaftol, la taleincomplexona, etc), substàncies orgàniques acolorides que amb els metalls formen complexos d’un altre color, no tan estables com els que formen aquests amb l’EDTA valorant, però poc menys. El color d’aquests indicadors sol dependre del pH, i la regulació d’aquest, abans esmentada, és condicionada també per una bona detecció del punt final. Hom duu a terme les volumetries complexomètriques segons diverses tècniques: mètode directe , en el qual la solució problema és valorada directament amb EDTA; mètode indirecte o de retrocés , útil quan el complex de l’ió problema és massa estable o quan la solució conté anions que precipitarien amb l’ió problema el pH de la valoració, i en el qual hom addiciona a la solució esmentada un excés mesurat d’EDTA, excés que és valorat amb una solució patró d’ions Zn(II) o Mg(II); mètode de desplaçament , emprat quan no hi ha un indicador bo per a l’ió problema, en el qual la solució d’aquest és addicionada a la d’un complex metàl·lic d’EDTA menys estable (per exemple, de Mg), i hom valora l’ió metàl·lic desplaçat (el Mg) amb solució patró d’EDTA.