El text resultant d’aquestes operacions ha de reproduir el contingut de l’original, que pot ésser una còpia manuscrita, dactilografiada o ja impresa. L’elaboració de línies ajustades, dels espais entre línia i línia i la disposició del text sobre la plana constitueixen la composició pròpiament dita, que hom pot dur a terme per diferents mitjans. El primer que cal esmentar és la composició manual , en la qual l’operari col·loca en un llistó metàl·lic (componedor) les peces (tipus) on hi ha gravats els caràcters, seguint l’ordre de l’original; mitjançant el repartiment adequat d’espais en blanc entre els caràcters i de la separació amb guions dels mots a final de línia hom aconsegueix que les línies del text siguin de la mateixa longitud. Actualment, la composició manual només és utilitzada per a confegir alguns textos isolats (títols, referències, etc) i en edicions de bibliòfil. Al final del s XIX la composició manual fou substiuïda per la composició mecànica , que comprèn dos procediments: la composició mecànica en línies-blocs o linotípia, que compon alhora totes les lletres en una mateixa ratlla, i la composició mecànica en caràcters mòbils o monotípia, que ho fa per tipus solts. En la composició automàtica o programada , mitjançant un teclat, l’operador enregistra el text sobre una cinta de paper codificat amb perforacions o sobre una cinta o un disc magnètics, sense tenir en compte la longitud de les línies ni els espais entre elles. Un cop enregistrat, el text és processat per l’ordinador, que arranjarà les línies del text d’acord amb un programa que li ha estat prèviament introduït. La composició automàtica permet, així mateix, de corregir i modificar per pantalla un text ja enregistrat. Hom utilitza aquest procediment combinat amb el de fotocomposició. En la composició per lectura òptica o dactilocomposició el text és mecanografiat en una màquina proveïda de caràcters identificables òpticament per un ordinador, que els compara amb els que té emmagatzemats a la memòria.
f
Disseny i arts gràfiques