La matriu pot ésser de polímer, de metall o de ceràmic i les fibres, de diversos òxids o carburs de metalls. També poden ésser del mateix tipus —matriu i fibres de carboni—. La idea bàsica és obtenir un material que tingui les propietats conjuntes de dos tipus de materials de base.Tenen una gran resistència (material). En l’elaboració d’un compòsit, la matriu i el reforç han d’ésser compatibles, atenent, en particular, a la temperatura de servei a què estarà sotmès el material. Així, una matriu polimèrica és compatible amb qualsevol reforç, però una de metàl·lica no ho és amb un reforç orgànic, perquè a una temperatura superior a 400ºC el reforç es descompondria. Tenen unes propietats notables: la densitat és baixa, l’estabilitat dimensional i la capacitat aïlladora són altes, com ho són també les resistències mecànica i tèrmica i la relativa als agents químics. Són molt estesos els compòsits de matrius polimèriques reforçades amb fibres ceràmiques de vidre, carboni o aramides. L’objectiu de les fibres és millorar les propietats mecàniques del polímer conservant-ne la lleugeresa i la inèrcia química. Per a fer-ho es formen estructures de tipus entrepà en les quals se superposen blocs de matriu amb fibres orientades en direccions diferents en cada bloc, de manera que l’objecte global tingui la mateixa resistència en totes; en alguns casos es fa en una única direcció, que és on s’aplica l’esforç. De vegades en comptes de fibres s’empren petites partícules de material de reforç. Troben aplicació en molts camps, de la construcció (ciments reforçats amb fibres) a la indústria aeroespacial (compòsits de fibres de vidre, de kevlar i de grafit).
m
Química