La ciutat de Tarragona havia estat cobejada i amb intents d’ésser restaurada pel comte Borrell II de Barcelona, que vers el 960 és anomenat per un historiador àrab (Ibn Haldūn) príncep de Tarragona, per Ramon Borrell I, segons consta en el seu poema necrològic (1018), i per Berenguer Ramon I, que vers el 1050 infeudà al vescomte Berenguer I de Narbona el comtat de Tarragona en cas que fos conquerit. Tot i que el repoblament cristià el 1049 ja havia arribat a Tamarit, el primer intent seriós de repoblament de la ciutat, bé que sense èxit, es féu el 1090. L’intent dels comtes era de reorganitzar el territori tarragoní en forma de comtat, com ho prova el nomenament fet el 1055 de Bernat Amat de Claramunt com a vescomte de Tarragona. Quan el bisbe de Barcelona Oleguer, que havia rebut la ciutat de Tarragona del comte Ramon Berenguer III, el 1118, féu els pactes per a la restauració definitiva de Tarragona amb el normand Robert Bordet (o d’Aguiló) (1129), la hi cedí amb el títol de príncep de Tarragona. Aquest títol i prerrogatives foren causa de llargs litigis entre el príncep de Tarragona, els arquebisbes i el comte de Barcelona (1151-71) i feren que Agnès, la vídua de Robert Bordet, i el seu hereu Guillem de Tarragona renunciessin al títol de príncep (~1157) i romangués Agnès amb el de comtessa de Tarragona. Morta aquesta vers el 1170, es perdé definitivament aquest títol, que només restà en el nom d’una partida de la ciutat dita la Vilavella de la Comtessa.