A la baixa edat mitjana i a l’edat moderna el poder creixent de la monarquia debilità el dels primitius comtes i el dels altres senyors feudals. Els sobirans, però, crearen nous comtes, la funció dels quals amb el temps esdevingué purament honorífica. Als Països Catalans, amb la desaparició de la major part de les dinasties comtals sobiranes sorgides del desmembrament de l’imperi Carolingi —les darreres foren les d’Urgell (1314), Empúries (1325) i Pallars Sobirà (1503)— (comte 3), el títol de comte fou detingut per membres de la família reial o per alguns grans magnats molt lligats al rei, com els comtes de Rosselló i Cerdanya (1276), Ribagorça (1322), Prades (1324), Empúries (1325), Urgell (1328), Cervera (1351), Dénia (1356), Osona (1356), Morella (1363), Xèrica (1372), Cardona (1375), Cocentaina (1448), Oliva (1449) i Aitona (1523). Paral·lelament, des del s XIV foren atorgats a catalans, com a recompensa de favors, comtats sards, sicilians, grecs o napolitans, sovint confiscats als antics posseïdors, considerats rebels. A partir del s XVI, especialment des de les corts del 1599, el títol comtal fou atorgat abundosament. Els comtes rebien el tractament d' egregi i, després —i actualment—, el d' il·lustríssim . Com arreu, amb l’extinció de les jurisdiccions senyorials (1834) la denominació comtal esdevingué un títol purament honorífic.
m
Història