El sentit originari, més que participació en el sagrament de l’eucaristia, indica el conjunt de formes de participació en les realitats pròpies de la comunitat cristiana, o comunió eclesial , la qual, però, té en aquella el seu signe més evident. El Nou Testament vincula a l’expressió grega (κοινωνία) el sentit de participació comuna dels cristians amb el Déu trinitari i el de la participació dels cristians els uns amb els altres. Idealitzant segurament la realitat, però també indicant-ne un tret característic, els Actes dels Apòstols diuen de la comunitat primitiva que “els fidels tenien un sol cos i una sola ànima”; d’ací provenia la unanimitat a mantenir la tradició apostòlica, la relativa però innegable comunitat de béns, la tendència a reunir-se en àpats on no hi havia d’haver diferències i l’ajut mutu entre les diverses comunitats. Pau considerava la seva comunió amb els altres apòstols com la condició sense la qual s’hauria escarrassat en va en el seu treball apostòlic, i basava en aquesta comunió transcendent amb el Crist, que no és dividit, l’exigència d’unitat i el refús de sectes a l’interior de l’Església. Durant els segles posteriors, les fórmules amb què es manifestà la comunió s’anaren multiplicant: institucions d’acolliment per als cristians fora de casa, lletres i llistes de comunió, ambaixades entre les esglésies, concelebració de diversos bisbes, reunions en sínodes, etc. És tan forta l’exigència de comunió eclesial, que la teologia catòlica n'ha fet una condició indispensable per a l’exercici de qualsevol missió o ministeri en l’Església, tant per als cristians senzills com per a la jerarquia; i el mateix papa deixaria d’ésser-ho si deixés d’estar en comunió amb l’Església (per exemple, un papa herètic). Hom pot preveure que el sentit de comunió augmentarà considerablement en l’Església del futur i que hom n'anirà traient totes les conseqüències, tant en el camp de l’espiritualitat com en el de les responsabilitats de tot el poble de Déu i en el de les relacions interpersonals que s’han d’establir en la comunitat, un aspecte de les quals és la comunicació cristiana en els béns. L’Església cristiana es definí aviat com a comunió dels sants, tot subratllant que, en virtut de la participació en la vida de Déu, el conjunt de les persones que es vinculen a l’Església surten, tant en el temps com en l’espai, de llurs termenals visibles i societaris, car d’alguna manera en són també membres (en esperit, de voluntat, de cor) els qui cercaven Déu abans de Crist, els adeptes a les religions no cristianes i àdhuc els ateus de bona fe. El concili II del Vaticà recull aquesta doctrina, en recordar que l’Església absolutament universal només serà aquella en què tots els justs es reuniran a la casa del Pare. Ara bé, la manifestació de la comunitat eclesial actual ha estat des de sempre la comunitat que celebra l’eucaristia. Per això, només el qui és membre visible de l’Església té dret estricte a participarne, perquè rebre la comunió eucarística és professar públicament que hom viu en comunió plena tant amb Déu com amb l’Església visible. Així, qualsevol de les faltes capitals per les quals hom s’apartava de la comunitat o aquesta el considerava indigne d’ésser-ne membre tenia com a conseqüència immediata l' excomunió : és a dir, la privació d’accés a la comunió eucarística com a signe de manca de comunió amb Déu per mitjà de l’Església.
f
Cristianisme