A la regió de Lleida, la comunitat més extensa i antiga documentada és la que agrupa tots els agricultors i industrials que es beneficien de les séquies de Pinyana, de Fontanet i de llurs derivades; ambdós cabals foren atorgats per Ramon Berenguer IV vers el 1150 a dos cavallers i el 1204 els drets foren cedits a la ciutat de Lleida (concessió confirmada per Pere I el 1213). Des d’aleshores els regs depengueren del consell municipal, que n'encomanà l’administració a una junta, la Prohomenia del Segrià i Fontanet, que perdurà fins la Nova Planta (1716). El 1758 fou establerta la Junta de Sequiatge (un regidor de Lleida, un canonge i un beneficiat de la catedral i dos pagesos, als quals el 1794 fou afegit un vocal gaudint, representant dels terratinents laics). El 1851 es constituí la Junta Central de Regants, que comprèn la quasi totalitat dels recs de l’actual Segrià, a la qual s’afegí des del començament del s. XX un vocal industrial, a causa de les fàbriques de filatures i paper d’Alfarràs, Alguaire i Rosselló. Altres comunitats de regants són les de Balaguer, Artesa de Segre, Oliana, etc. , a més de la dels moderns canals d’Urgell (1852), que radica a Mollerussa, i la d’Aragó i Catalunya (1910), a Binèfar. A la regió de Tortosa, la carta de poblament (1148) de la ciutat ja dóna als habitants “les aigües dolces”; l’aprofitament comunal fou establert al s. XIII en els Costums de Tortosa i des del 1340 es troben uns establiments de les séquies on es regula el dret de reg per a les séquies i regs de molins (molins del Comte) o de fonts. Els grans regadius de l’Ebre apareixen com a obra de la ciutat i el bisbat a partir del 1402; el 1441 es tracta de la pedra per a fer l’assut actual. Fins el 1772 no hi ha un projecte de construcció dels canals que surten de la presa de Xerta. A la fi del s. XIX es construeix el canal de la dreta per alimentar el de navegació i fins el 1912 no s’inaugurà el de l’esquerra, concebut ja com a canal de reg. A partir del 1907 es constituí la Comunitat de Regants de Tivenys, Tortosa i el Perelló. Als grans regadius del País Valencià, l’organització col·lectiva, reconeguda per la Llei d’Aigües del 1879, és basada en normes medievals i en l’autonomia enfront dels organismes de l’estat. Comunitats o sindicats de regs agrupen tots els llauradors d’una mateixa séquia mare, amb una junta o assemblea general que concentra el poder legislatiu, aprova despeses i taxes i elegeix la junta de govern. De vegades el vot és universal, d’altres restringit a una superfície mínima o proporcional a ella. La junta o sindicat deté l’executiu i la componen un nombre variable de síndics, vocals o electes, amb un president. Les infraccions són considerades i penades per un tribunal en judicis sumaris, verbals i inapel·lables. Són empleats de la comunitat el sequier major, els atandadors, els regadors, els guàrdies, etc. Els vuit síndics de les set séquies de l’Horta, a més dels del ramal Benàger-Faitanar, constitueixen el cèlebre Tribunal de les Aigües de València. La Comunitat o Desguàs de l’Albufera concerneix els arrossars. Als regadius menors funcionen petites comunitats on l’aigua generalment roman lligada a la terra; tanmateix, pot ésser, de vegades, alienada en part (Llíria, Xàtiva) o és totalment separada (Alcoi, Alacant) i distribuïda mitjançant “borses” (Sant Joan d’Alacant) i subhastes (Elx). També hi ha regadius de pou administrats per una comunitat. A les Illes, els regadius tradicionals de font —malgrat llurs mides, molt inferiors— comptaven amb institucions semblants, ara en decadència o desaparegudes amb l’avançada dels regs de pou. A l’horta de Pollença hi havia sequier des del 1269. Del Liber Acquarum forensium (1310) hom pot inferir una organització bàsica que esdevindria Col·legi de l’Horta, regit per set prohoms a la ciutat de Mallorca el 1356 i convertit en Sindicat de Regs el 1848. A més de la font de la Vila, les d’en Baster i de Mestre Pere tenen sindicats, encara vigents, així com els de la font de s’Olla (Sóller) o el regadiu de la vall de la Nou (Manacor). La séquia de Manresa es regí inicialment per unes ordenances datades el 1376, ampliades el 1661 i novament refetes el 1808. L’actual Reglament per al govern i administració de la séquia és del 1859, i el 1879 la séquia fou reconeguda com a comunitat de regants per la Llei d’Aigües. L’ajuntament en ple i tots els propietaris de les terres de regadiu en constitueixen la junta general, i la de govern és formada per l’alcalde i dos regidors i sis propietaris (tres han d’ésser cultivadors directes).
f
Agronomia