Té el seu precedent en la noció de ορμἠ, emprada per Aristòtil per a designar aquelles accions que corresponen a un impuls natural, i pels estoics, que la conceptuaren com la capacitat d’esforçar-se o l’impuls generat en la consecució d’un objectiu. En la filosofia moderna, tingué un cert relleu en alguns filòsofs d’importància. Així, Hobbes l’utilitzà en un sentit mecànic, tot definint-lo com un moviment que es dóna en l’espai i en el temps, mesurable i que en l’home és determinat per la voluntat. En Spinoza, constitueix l’esforç del real per a perseverar en l’ésser. En els cossos inanimats correspon a la inèrcia, i en els cossos animats dotats de consciència, a la voluntat.
m
Filosofia