Situació i presentació
El terme municipal del Pont de Claverol, de 166,46 km2 situat al NE del subsector anomenat la Conca de Dalt dins de la Conca de Tremp, es creà el 1969 per la unió dels municipis de Claverol, Hortoneda de la Conca, Aramunt i Toralla i Serradell, que forma un enclavament situat al sector NW de la Conca de Tremp. El terme rebé oficialment el nom de Pallars Jussà, fins el 1994, data en què el nom fou canviat pel de Conca de Dalt.
El municipi limita al N amb el terme de Baix Pallars (Pallars Sobirà), al NE per un bocí de terres de Noves de Segre (Alt Urgell), a l’E amb Cabó (Alt Urgell) i Abella de la Conca, al S amb Isona i a l’W amb Salàs de Pallars i la Pobla de Segur. L’enclavament de Toralla i Serradell és envoltat pels municipis de Senterada (N), la Pobla de Segur (E), Salàs de Pallars (S) i un enclavament del municipi de Tremp (W).
Marca el límit meridional del municipi la carena de la serra de Sant Corneli (1.341 m), continuació vers ponent de la serra de Carreu (1.681 m al cim de Gallinova). Al bell mig del terme s’alça el tossal de Montserè (1.163 m) o el roc de Sant Martí (1.010 m), contrafort de la serra de Pessonada (1.532 m), que forma part del sector occidental de la serra del Boumort on destaquen, a més, el Castell (2.076 m) i el cap del Boumort (2.070 m). Al N del municipi es troben els contraforts meridionals de la serra de Cuberes.
La Noguera Pallaresa solca el sector de ponent del municipi, ja des de la sortida de l’estret de Collegats, on pren la direcció NE-SE fins poc després del sector de Sossís, on pren aleshores la direcció N-S; a partir del Pont de Claverol s’inicia la cua del pantà de Sant Antoni o de Talarn. A la Noguera Pallaresa desguassen, per l’esquerra, el barranc de l’Infern (al qual s’uneix el barranc de la Coma d’Olient, i que davallen des del vessant NW de la serra del Boumort), el torrent de Llabro i el barranc de la Molina. Els barrancs de Claverol, de Millars, de Miret, de Sant Pau i el de l’Esclop, procedents de la serra de Pessonada, desemboquen directament al pantà de Sant Antoni. Entre les serres de Pessonada i de Carreu discorre la vall mitjana i el curs baix del riu de Carreu, el qual també desguassa les seves migrades aigües al pantà de Sant Antoni, aigua avall del barri de les Eres. A l’esquerra del riu de Carreu i al peu de la muntanya de Sant Corneli tenen interès les surgències de tipus valclusià de la font de Laó i de la font de Pujol.
En el conjunt del municipi hi ha un domini potencial del bosc de roure martinenc, llevat de les terres elevades de la serra de Sant Corneli i de la serra del Boumort, on predomina el bosc de pi negre i en alguns sectors l’avetosa. L’estret de Collegats destaca pel predomini del bosc de carrasques.
El terme comprèn, a més del poble del Pont de Claverol, cap administratiu del municipi, els pobles d’Aramunt (o Aramunt Nou), Claverol, Erinyà, Hortoneda (o Hortoneda de la Conca), Pessonada, Rivert, Sant Martí de Canals, Serradell, Sossís, Toralla, Torallola, l’antic poble d’Herba-savina, el despoblat d’Aramunt Vell, el barri de les Eres i els llogarets de Segan i Vilanoveta.
Les comunicacions es fan bàsicament a través de la Pobla de Segur, vila gairebé unida al Pont de Claverol, des d’on surten els dos ramals de la N-260, en direcció a Sort o al Pont de Suert, i la C-13, en direcció a Tremp. Des de la Pobla de Segur surt una carretera que mena pel Pont de Claverol a Sant Martí de Canals, Pessonada i Herba-savina, i travessant la serra del Boumort arriba fins a Carreu. En aquesta carretera, venint des de la Pobla de Segur, a poca distància del pont que travessa la Noguera Pallaresa, hi ha un trencall a mà esquerra que mena al poble de Sossís, per una banda, i als de Claverol i Hortoneda per l’altra. A l’altura del nucli de Pessonada hi ha una carretera que es dirigeix a Aramunt i al barri de les Eres. Des del mateix poble d’Aramunt surt una pista que, resseguint el pantà de Sant Antoni per la vora esquerra, arriba fins a Tremp. Els nuclis de l’enclavament de Toralla i Serradell són connectats per diverses pistes i carreteres amb els eixos de comunicació bàsics de la comarca. Rivert i Torallola amb la carretera C-13, de Lleida a la Pobla de Segur, i Toralla, Serradell i Erinyà amb la N-260 de la Pobla de Segur al Pont de Suert.
La població i l’economia
L’estudi de la població d’aquest municipi és força dispers, ja que fins el 1969 el terme no existia i cal veure els censos per separat. El màxim de població es donà el 1860, data a partir de la qual els diferents municipis anaren perdent progressivament població. L’últim cens que es realitzà per separat, el de l’any 1960, els antics municipis d’Aramunt, Claverol, Hortoneda i Serradell tenien respectivament 198h, 394 h, 255 h i 313 h. El 1970 es registrava en conjunt un total de 845 h en el municipi de Conca de Dalt. A partir d’aquest moment la població anà disminuint fins el canvi de segle, quan es recuperà. El 1981 hom censà 510 h, 473 h el 1991 i 424 h el 2001. L’any 2005 hi havia 439 h.
L’economia tradicional del terme ha estat lligada de sempre al sector primari. Dues activitats completaven aquesta economia, bàsicament de subsistència: el transport de la fusta pel riu dels raiers del Pont de Claverol (activitat que desaparegué completament amb la construcció del pantà de Sant Antoni) i l’extracció de lignit a les mines de Sossís, que foren tancades a la dècada dels 1950. Segons Madoz, fou important l’explotació dels recursos forestals. Els boscs de pins i alzines eren aprofitats per a la construcció de cases, l’elaboració de carbó, teies i llenya, que anaven a vendre a la Pobla de Segur.
En agricultura hom conrea cereals (blat, ordi, civada), farratge, oliveres i sobretot ametllers. Pel que fa a la ramaderia, hi ha cria d’ovelles i d’aviram. Antigament el bestiar de peu rodó era necessari per a les feines de la terra, el qual es feia pasturar a les serres del Boumort i de Carreu. Dins el terme destaca la central hidroelèctrica de Sossís (acabada el 1913), una de les primeres realitzacions de Regs i Forces de l’Ebre a la comarca. El canal de Sossís pren l’aigua de la Noguera, aigua amunt de Sossís, davant Gramuntill, canal que alimenta la central, propera ja al Pont de Claverol. Quant a l’allotjament hom disposa de diverses residències casa de pagès.
El poble del Pont de Claverol
El poble del Pont de Claverol (507 m i 11 h el 2005) és situat a la mateixa riba de la Noguera, enfront de la Pobla de Segur, i com indica el seu nom es formà com a barri o raval de Claverol a l’indret del pont sobre la Noguera, que sempre havia controlat la vila de la Pobla. Esdevingué cap del nou municipi el 1969. Comparteix amb la Pobla de Segur la tradició dels raiers del Pallars, que baixaven fusta i altres materials a través dels rius fins a Tortosa. Si hem de creure la llegenda referent a sant Josep de Calassanç, la primera casa seria la Beguda, feta a la fi del segle XVI per la família Motes. La petita església adjunta a la casa havia estat erigida com a parròquia del Roser i Sant Josep de Calassanç, però en quedar negada per les aigües del pantà de Sant Antoni (1918) fou traslladada a un petit i modern edifici (dit popularment Sant Antoni de Pàdua). Prop del Pont de Claverol hi ha la capella de la Mare de Déu dels Socors.
Al poble hi ha el Museu dels Raiers que es dedica a l’estudi i difusió dels sistemes del transport fluvial de la fusta mitjançant la recuperació del desaparegut ofici de raier. El centre té un arxiu amb documents dels segles XIX i XX, i entre d’altres serveis, una exposició permanent dels raiers catalans i una altra sobre l’expansió de l’ofici en diversos països.
Altres indrets del terme
Claverol
El poble de Claverol (768 m i 26 h el 2005) és enlairat a poc més d’un quilòmetre de la riba de la Noguera, dalt el turó que coronava l’antic castell de Claverol, a l’E del Pont de Claverol. D’aquest es conserven una magnífica torre cilíndrica i alguns murs. Formava una vila closa ben fortificada, i encara manté l’aspecte medieval, amb carrers estrets i cases antigues. L’església parroquial és dedicada a sant Cristòfol, edifici de pedra amb campanar de torre quadrada. El poble celebra la festa de la Mare de Déu de la Serra (5 de febrer) i la festa major d’estiu, en honor a Sant Josep de Calassanç, es fa el 25 d’agost.
Als afores de Claverol hi ha les ruïnes de la petita capella de Santa Llúcia. Al SE, al sector muntanyós, es troben les restes de l’església de la Mare de Déu de la Serreta, romànica, molt ensorrada. A Claverol es conserva una imatge romànica molt rústega de la Mare de Déu, que procedeix d’aquesta església. Més al N se situen les restes, també molt escasses, de l’ermita romànica de Sant Aleix.
L’antic castell de Claverol fou donat el 973 al monestir de Sant Pere de les Maleses i, al llarg de la segona meitat del segle XI, formà part dels béns que els comtes Ramon V de Pallars Jussà i Artau I de Pallars Sobirà, es bescanviaren per vendes o permutes. Al 1381, Claverol tenia 3 focs, i era domini dels comtes de Pallars Sobirà. El 1553 hi vivien 150 persones i a principis del segle XVIII el domini passà a la baronia (dita varvassoria) de Toralla, que es mantingué fins el 1718 quan els marquesos de Sentmenat heretaren els béns de Toralla. A la fi de l’Antic Règim, pertanyia a la senyoria de N. Motes, Massanes i Meranges. Rocafort assenyalà que en alguns nomenaments de batlles del segle XVIII els Motes havien usat el títol de barons de Claverol i la seva casa de la Beguda (on segons la tradició tenia una habitació reservada sant Josep de Calassanç) fou la primera del nou nucli del Pont de Claverol. Sant Josep de Calassanç, fundador dels escolapis, exercí diverses funcions a la zona, entre 1587-91, com a rector de Claverol, plebà d’Hortoneda i visitador de l’oficialat de Tremp.
Sossís i Sant Martí de Canals
El poble de Sossís (587 m i 32 h el 2005), al NW del terme, és a mig km del riu i prop de les antigues mines de lignit, ara tancades, al peu dels primers contraforts de la serra de Carreu. Centra les cases l’església parroquial, antigament sufragània de Montsor, de la Nativitat de la Mare de Déu, edifici de pedra de tres naus, amb campanar d’espadanya. El lloc de Sossís és esmentat ja, com Claverol el 973, any en què fou donat al monestir de les Maleses. El 1553 tenia només 4 focs. El 1718 havia passat a la jurisdicció dels marquesos de Pallars i ducs de Cardona, amb 10 cases i 32 h, que es mantingué fins a la fi de l’Antic Règim. Hom creu que Sossís havia estat emplaçat antigament a l’altra banda de la Noguera, prop de Gramuntill.
El poble de Sant Martí de Canals (643 m i 51 h el 2005) es troba arrecerat sota la serra de Pessonada i separat uns 2 km de la Noguera. Presideix el nucli l’església parroquial de Sant Martí, consagrada l’any 1349, amb un campanar d’espadanya i un bonic portal adovellat. El 1381 el lloc figura amb 7 focs, dins el domini del monestir de Gerri, que el mantingué fins a la fi de l’Antic Règim. Prop de la Noguera, aigua avall del pont, hi havia els molins de Palau, que foren negats pel pantà. Sant Martí de Canals celebra la festa major el primer diumenge d’octubre.
Hortoneda de la Conca i els Masos de Baiarri
El poble d’Hortoneda de la Conca (966 m i 45 h el 2005) és situat a la meitat septentrional del terme, a l’esquerra del torrent de Llabro. L’església parroquial de Santa Maria, en un extrem de la caseria, és d’origen romànic; tenia un interessant campanar vuitavat alçat al lloc del creuer, amb finestres amb arcuacions als dos pisos, que fou derruït poc després del 1910; hom havia obert ja molt abans una porta a l’absis; s’hi accedeix per una escalinata i el campanar és d’espadanya. En el fogatjament del 1381 Hortoneda apareix sota el domini de la important baronia d’Orcau, però ja al segle XVII havia passat als mateixos ducs de Cardona i marquesos de Pallars. La festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost i per sant Cristòfol (1 de maig), hi ha un aplec a l’ermita dedicada al sant.
A llevant, als vessants de migdia de Montpedrós (1.604 m) i dominant la coma o barranc de l’Infern, hi ha l’ermita de Sant Cristòfol, romànica, molt petita. Al NW d’Hortoneda, vora la Noguera, hi ha l’antiga quadra de Llania, i al sector de Sant Cristòfol hi hagué la caseria esparsa de Segan, que dóna nom a la capçalera del torrent de Llabro.
Els Masos de Baiarri, antic enclavament i terme, es troben situats a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, entre l’antic terme de Baén (de Baix Pallars, al N), ja del Pallars Sobirà, i les terres de l’antic terme d’Hortoneda de la Conca (que l’envolta per llevant i migdia), enfront del sector del terme de la Pobla (a la dreta del riu) on hi ha les restes de Sant Pere de les Maleses, a la sortida de l’estret de Collegats. El 1718 tenia 6 cases amb 19 h. A mitjan segle XIX Madoz dóna el lloc ja com a deshabitat i dependent de Sossís i havent pertangut a la jurisdicció del monestir de Gerri; tenia aleshores 4 masos només utilitzats per a feines agrícoles.
Pessonada, Vilanoveta i Herba-savina
El poble de Pessonada (878 m i 50 h el 2005) es troba a l’extrem de ponent de la serra de Pessonada, a migdia dels alterosos cingles que dominen la Noguera, al SE del cap municipal. L’església parroquial de Santa Maria, adossada a les cases, és un edifici de pedra amb campanar de torre vuitavat i portal adovellat. Al N del poble, enlairada sota els cingles, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de la Plana, edifici romànic, d’una nau, absis semicircular i campanar d’espadanya, ben conservada. La imatge romànica de la Mare de Déu de la Plana, talla policromada, es conserva en una casa particular. Hom celebra la festa major de Pessonada per la Mare de Déu d’Agost.
El lloc de Pessonada surt esmentat en un document del 954 en què es fa donació d’unes terres d’aquest terme al monestir de Gerri. Torna a aparèixer el 1045 com a límit del castell d’Orcau i els anys 1055 i 1056 com a termino de Peconada i Peçonada; hi tingué béns l’orde de l’Hospital, però el 1381 apareix sota el domini dels comtes de Pallars. Al segle XVII i fins a la fi de l’Antic Règim continuà en mans dels ducs de Cardona i els marquesos de Pallars. Al Museu de Belles Arts de Bilbao hi ha dues pintures romàniques sobre taula procedents de Pessonada.
A migdia de Pessonada, però també als vessants drets de la vall de Carreu, hi ha la caseria de Vilanoveta (dita també de Vilanova o el Mas de Vilanova), que sempre ha format part del terme de Pessonada (a mitjan segle XIX, abans de la reforma municipal, formà una entitat amb Pessonada). La petita església de Sant Martí de Vilanoveta, arruïnada, és un edifici de pedra de portal adovellat i campanar d’espadanya. Prop seu, a l’extrem d’una roca encinglerada, hi ha les escasses restes de la petita església romànica de Sant Pere.
El poble d’Herba-savina (1.018 m), dit popularment Erbasavina, es troba a l’extrem de llevant de la serra de Pessonada, també a migdia dels cingles que dominen la vall de Carreu pel N, al vessant dret. L’església de Santa Maria (sufragània de Pessonada) és un petit edifici de pedra amb campanaret d’espadanya. Herba-savina apareix en el fogatjament del 1381 sota el domini de la important baronia d’Orcau, però ja al segle XVII, igual que Hortoneda, havia passat a mans dels ducs de Cardona i marquesos de Pallars. El 1831 figura dels marquesos de Pallars i vescomtes de Vilamur, títols ambdós en poder des del segle XV dels Cardona i els seus hereus els ducs de Medinaceli.
Aramunt
El poble d’Aramunt (650 m i 103 h el 2005), a la dreta del riu de Carreu, a llevant de la Noguera, al SW del terme, és format per un conjunt de velles cases que s’enfilen al tossal coronat per l’església de Sant Fructuós. L’antiga parroquial conserva alguns elements de l’edifici romànic, i un antic portal d’entrada. Hom celebra la festa major d’hivern per Sant Fructuós (21 de gener) i la festa d’estiu el 14 de setembre.
Uns 500 m al NE del poble d’Aramunt hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Camp o Santa Maria, d’origen romànic. Enfilada al cim de Sant Corneli hi ha l’ermita de Sant Corneli, sembla que d’origen romànic, la qual havia estat centre de devoció. Pedro Díaz de Valdés (1740-1807) fou rector d’Aramunt, també canonge i provisor d’Urgell i bisbe de Barcelona (1798-1807), amic de Campomanes i Jovellanos, notable representant de la Il·lustració en el món eclesiàstic. Ja bisbe, regalà a Aramunt un molí d’oli, el rellotge de la parròquia i un calze i una patena d’argent. D’altra banda, a l’hort de la rectoria d’Aramunt hi havia al començament de segle un fragment d’inscripció funerària de marbre; l’elegància de les lletres i la seva grandària fan pensar que formà part d’un gran monument sepulcral. Hom ha suposat que podria procedir de la necròpoli de Sant Miquel. Aquesta inscripció es retrobà el 1968 i és dipositada a la Sala d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de Lleida. Dins el nucli vell hi ha les restes de la capella de Sant Antoni, romànica. A uns 200 m hi ha restes d’una antiga torre de defensa, circular, que devia haver format part del castell d’Aramunt.
El lloc (Eramont) apareix el 1055, any que consta documentalment que hi tenia béns el vescomte Bernat, fill d’Ató (el primer vescomte de Pallars). El castell d’Eramonte apareix el 1056 en un conveni entre Ramon V de Pallars Jussà i la seva muller, Valença de Tost, amb Gibert Bertran i la seva mare com a castlans. El 1366 Pere III vengué el castell i el lloc d’Aramunt (entre d’altres llocs) al vescomte de Castellbò Roger Bernat IV, i així el lloc apareix en el fogatge del 1381 amb 17 focs dels vescomtes de Castellbò, però quan Mateu de Castellbò, senyor del comtat de Foix, entrà en conflicte armat amb la monarquia catalana, part dels seus dominis al Principat (entre els quals Aramunt i Bar) li foren confiscats.
El 1391 Aramunt fou cedit a Ramon Marquès i aquest el vengué al comte de Pallars Sobirà Hug Roger II. El castell d’Aramunt fou un dels centres de la lluita del capitost Matxicot, al servei de Lluís XI de França, en la guerra contra Joan II, el 1474, quan es féu fort a Aramunt, Llimiana i la Vall d’Àger i terroritzà les comarques lleidatanes. A la fi del segle XV, conquerit el Pallars pel comte de Cardona (1484-88), Ferran II donà al nou duc de Cardona i primer marquès de Pallars moltes de les possessions dels antics comtes pallaresos, entre les quals Aramunt i Pessonada, i els Cardona-Pallars, després entroncats amb els ducs de Medinaceli, mantingueren el domini d’Aramunt fins a la fi de l’Antic Règim.
Les Eres i Sant Miquel
El barri de les Eres es troba a uns 500 m a ponent del tossal d’Aramunt, al sector meridional del terme. Hom bastí la nova parròquia de Sant Fructuós, bastida vers el 1958, segons els plànols que Josep Danés havia realitzat per a l’església de Biscarri. Feta d’obra vista i inspirada en les antigues formes del romànic, té absis semicircular i campanar de torre quadrada.
La caseria de Sant Miquel, situada vora la Noguera Pallaresa, fou inundada pel pantà de Sant Antoni vers el 1918. L’hivern del 1945, en una gran davallada del nivell de les aigües, es descobriren abundants enterraments al voltant d’un edifici de naturalesa indeterminada. Hi ha dos tipus diferents de sepultures, unes de constituïdes per una excavació rectangular revestida lateralment per pedres treballades rectangulars, alguna de pavimentada amb lloses tosques del país i d’altres amb morter de calç, i les altres, de més pobres, formades per lloses i teules, molt destruïdes. Sobretot a causa dels fragments de teula plana es pensà en una necròpoli paleocristiana a l’entorn d’una església, si bé cal ampliar la cronologia del conjunt a l’època visigòtica i altmedieval. El lloc, doncs, a la cruïlla de dos importants camins medievals, sembla haver estat un nucli de poblament antic, segurament romà.
L’enclavament de Toralla i Serradell
L’enclavament de Toralla i Serradell, antic municipi annexat el 1969 al nou del Pont de Claverol, és situat al sector NW de la Conca de Tremp (a la Conca de Dalt o de la Pobla de Segur). En el seu territori es troben els pobles de Toralla, Serradell, Erinyà, Rivert i Torallola. L’enclavament ocupa els vessants llevantins de la serra de Lleràs, de direcció N-S, que marca la divisió d’aigües entre la Noguera Ribagorçana i el Flamisell.
Els barrancs, en erosionar aquestes terres, formaren unes petites valls (de Mascarell, de Serradell i d’Anserola), de direcció E-W, les aigües de les quals desemboquen al Flamisell. Els nuclis de població són assentats als vessants septentrionals d’aquestes petites valls. El límit septentrional és marcat pel congost d’Erinyà. Aquest estret té com a parets de ponent els vessants més orientals de la serra de Setcomelles, contrafort de la serra de Sant Gervàs, que culmina aquí a 1.701 m d’altitud, i té com a cim destacat el trifini del turó de la Capcera (1.685 m), i per la banda de llevant, els vessants de l’anomenada serra de Peracalç.
El poble de Toralla (924 m i 23 h el 2005) és situat entre els barrancs de Serradell i de Mascarell, a l’extrem de llevant de la serra de Sant Salvador i a uns 2 km de la carretera de la Pobla a Senterada, dominat per un esperó rocós, amb les restes d’una torre, part de l’antic castell medieval de Toralla. Les cases s’arreceren sota la roca en dos grups una mica separats i presidits al centre per l’església parroquial de Santa Maria, petit edifici romànic, d’una nau sobrealçada i amb construccions afegides, absis semicircular i campanar d’espadanya. Més a ponent, enlairada al cim de la serra del seu nom, hi ha l’ermita de Sant Salvador, petit edifici de pedra amb portal adovellat, i a migdia del poble hi ha el mas de Vilanova de Castro, amb una capella dedicada a sant Joaquim. La festa major de Toralla se celebra el 6 d’agost amb un aplec a l’ermita de Sant Salvador.
A l’altra banda del torrent de Serradell o d’Erinyà, prop de la seva riba esquerra i escassament a 1 km de la carretera i del Flamisell, hi ha el poble d’Erinyà (716 m i 29 h el 2005), format per un bon grup de cases centrades per l’església parroquial de Sant Esteve, petit edifici de pedra amb un esvelt campanar de pedra vuitavat. El poble havia tingut força vitalitat, i Madoz parla de diversos teixidors, d’un molí d’oli i un altre de farina. Vora el Flamisell, aigua amunt del poble, a l’Escap del Congost, s’inicia el conegut congost d’Erinyà. A migdia del poble, a l’altra banda del barranc, hi ha el petit santuari de la Mare de Déu de l’Obac o del Remei, amb porta de reixa de ferro, i al N, prop de l’Escap del Congost, la petita ermita de Sant Isidre, de pedra.
A ponent d’Erinyà, i a la banda de l’esquerra del barranc, es troba situat el poble de Serradell (965 m i 16 h el 2005), cap de l’antic municipi fins a mitjan segle XX, enlairat i protegit, com Toralla, per un impressionant esperó rocós. Presideix les cases l’església parroquial de Sant Andreu. Més a ponent i prop de la capçalera del barranc hi ha la petita ermita de Sant Marc i més al N, als vessants del bosc de Serradell, ja dins la serra de Camporan, les ruïnes de l’ermita de Sant Aleix, de tradició romànica. Erinyà celebra la festa major d’hivern per sant Esteve (26 de desembre) i per Pasqua Granada es fa festa major amb una missa al santuari de la Mare de Déu de l’Obac.
A l’extrem SW de l’antic terme, als vessants de migdia de la serra de Sant Salvador i a la capçalera del torrent de Solà, s’alça el poble de Rivert (887 m i 37 h el 2005). Centra la caseria l’església parroquial de Sant Martí, de pedra i campanar d’espadanya, molt restaurada. Dominant el poble pel N, hi ha l’ermita de la Mare de Déu del Castell, petit edifici romànic d’una nau i absis semicircular, en molt mal estat, que havia estat la capella de l’antic castell de Rivert. La festa major se celebra el segon diumenge d’agost.
A l’extrem SE de l’antic terme, a ponent de Puimanyons (762 m), s’alça el poble de Torallola (16 h el 2005). L’església de Sant Martí, sufragània de la de Toralla, era de tradició romànica, i actualment és arruïnada. A migdia del lloc hi ha l’ermita de Santa Cecília, petit edifici romànic. Hom celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost.
Els primers llocs esmentats en la documentació antiga són el castro Toralia i Reverte, el 994; el castrum Revert apareix el 1055 en un conveni entre Ramon IV de Pallars Jussà i Arnau Mir de Tost. En aquesta segona meitat del segle XI apareixen molt sovint els dos castells en la donació que Artau I de Pallars Sobirà féu a la seva muller Llúcia de la Marca i després en les llargues discussions, amb vendes i commutacions, entre el mateix Artau I i el seu cosí Ramon V de Pallars Jussà (casat amb Valença de Tost), dins el domini dels quals sembla que restaren. Tingué importància el llinatge dels Toralla, feudataris del castell de Toralla, esmentat des de l’inici del segle XII (un Bernat Toralla cedí al comte de Foix els drets que tenia sobre la Vall Ferrera i a ell mateix, o a un homònim). Pere II el Gran donà el 1281, també segons Rocafort, diversos castells, entre els quals el de Toralla. De tota manera, en el fogatjament fet vers el 1381 encara es mantenen dins el domini del comte de Pallars. En l’obra de L. de Peguera Pràtica, forma y stil de celebrar corts en Cathalunya (1632), la senyoria de Toralla és anomenada ja varvassoria (nom donat en alguns casos a feus rebuts de grans vassalls sota la influència dels Nou Barons de la Fama) i comprenia, sota el domini del varvassor Lluís de Toralla, els llocs de Toralla, Claverol, Erinyà, Mentui, la Pobleta de Bellveí, Reguard, Serradell i Torallola, mentre Rivert consta simplement com de baró. Al principi del segle XVIII tots aquests nuclis eren dels marquesos de Sentmenat (el 1645 Francesc de Sentmenat i de Perapertusa s’havia casat amb Emerenciana de Toralla, varvassora de Toralla, que li aportà el seu considerable patrimoni i foren pares del primer marquès de Sentmenat). A la fi de l’Antic Règim (1831) hi havia hagut canvis en els dominis de la varvassoria: Erinyà i Toralla eren del marquès de Sentmenat (aleshores també comte de Múnter), Rivert dels marquesos de Girona (emparentats amb els Sentmenat) i Serradell i Torallola de la família Orteu (llinatge de la Pobla de Segur amb importants propietats).
Les restes arqueològiques
Les troballes prehistòriques són abundants i localitzades en les nombroses coves que la naturalesa calcària de les serralades del sector afavoreix. La més important és la cova de Toralla, amb estrats del Neolític antics, eneolítics, del bronze i del bronze avançat (ceràmica, estris d’os, conquilles i algun exemplar de vas campaniforme). Sobre la cova, al cim de la carena, hi ha un jaciment de superfície amb ceràmica romana (campaniana i terra sigil·lada) i fragments de vidre; s’hi trobà també una moneda de bronze de mitjan segle IV dC. Al sector d’Erinyà hi ha la cova de les Llenes, sobre el pas del congost; és l’única cova del Pallars on s’han trobat restes de fauna quaternària (Ursus spelaeus), però sense indústria humana coetània. Hi és documentat també un bronze antic, mitjà i final. Prop de Serradell, hi ha la cova del Forat Negre (Eneolític i medieval), la del Forat del Bou (amb estalactites i ceràmica, de l’època del bronze), i les de Sorta i la d’Espluguell.
Les excavacions arqueològiques realitzades a la necròpolis del Turó de la Capcera permeteren el descobriment de restes òssies procedents de l’edat del bronze (2000-1000 aC). La necròpolis de la Capsera sobresurt per la construcció singular de les seves sepultures.