S'estén des de la vora esquerra del Rin, vers l’E, fins al Hamm i des del Ruhr vers el N fins al Lippe. En un sentit més ampli caldria incloure-hi les ciutats renanes de Krefeld i Düsseldorf i el cinturó urbà estès cap a l’E, des de Düsseldorf per Wuppertal fins a Hagen. Constitueix una complexa aglomeració metropolitana, i la concentració industrial més gran d’Europa. No presenta, en canvi, unitat física: el seu marc correspon, al S, al pla inclinat del Sauerland, vigorosament entallat pels rius, com el Wupper. Al N i NW, els horitzons baixen i l’expansió industrial s’efectua amb més llibertat, sobretot a la regió regada pel Lippe. Nascuda de la conjunció del carbó i del ferro, la competència del petroli i el gas natural han portat a una reconversió industrial. De S a N es diferencien tres zones, corresponents a la profunditat de les capes de carbó i a l’antiguitat de l’explotació. La primera, la dels turons del Sauerland i del Bergisches Land, és avui dedicada a les indústries de transformació i de productes manufacturats en totes les branques: metal·lúrgia, indústria química, plàstics, tèxtil (cotoneres i tèxtils artificials de Wuppertal i Mönchengladbach, sederies de Krefeld), ferreteria i eines de tall (Solingen, Remscheid, Hagen). La segona zona, al centre, s’estén escarpada entre els rius Ruhr i Emscher, des de les mines de Moers i el gran port de Duisburg fins a Dortmund: concentra la indústria pesant (siderúrgia, metal·lúrgia pesant, mecànica) i de productes químics bàsics, gasolina sintètica, etc. Té com a centres les ciutats de Duisburg-Ruhrort, Essen i Dortmund, als voltants de les quals han sorgit més recentment els nuclis industrials d’Oberhausen, Gelsenkirchen, Bochum, Wanne-Eickel i Herne. Al N hi ha una tercera zona carbonífera, amb pous de mina perforats entre l’Emscher i el Lippe; hi sorgeixen noves ciutats al costat de vells nuclis rurals: Recklinghausen, Bottrop, Gladbeck, amb modernes acereries, coqueries, fàbriques de productes químics i de cautxú sintètic, etc. La major part de les grans ciutats arribaren a llur màxim numèric els anys seixanta, període a partir del qual la població pròpiament urbana declinà, però augmentà la dels districtes perifèrics. Actualment, i dins el quadre d’una ordenació regional, la conca del Ruhr experimenta una certa redistribució de la població en benefici dels nuclis rurals. La crisi del carbó, al decenni dels seixanta, que ha fet tancar uns 70 pous, ha anat paral·lela a un procés de terciarització del centre de les ciutats. Reconeguda ja des de l’edat mitjana com una important zona carbonífera, no fou fins al segle XIX que s’inicià l’explotació intensiva dels jaciments per a la indústria pesant que s’hi instal·là (especialment la siderúrgia i la metal·lúrgia). Zona políticament estratègica pel seu potencial econòmic, fou un focus de l’intent revolucionari comunista del 1919. Després de la Primera Guerra Mundial, França i Bèlgica ocuparen en dues fases (1921 i 1923) la conca del Ruhr adduint l’incompliment alemany de les reparacions de guerra. L’aprovació del pla Dawes en féu possible el retorn a Alemanya (1925), i des d’aleshores esdevingué el nucli principal de la recuperació econòmica del país i també la base del seu rearmament. Ocupada per les forces britàniques el 1945, les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial inclogueren la conca del Ruhr en el land del Rin del Nord-Westfàlia, i l’administració de la indústria fou confiada a un consorci internacional (EUA, França, la Gran Bretanya i el Benelux) anul·lat el 1951 arran de la constitució de la República Federal d’Alemanya (1949).