Les conques mineres són establertes en relació amb jaciments d’una gran abundància de mineral valuós i sobretot amb una elevada concentració; les condicions geològiques de disposició de les capes i les característiques que han de tenir les explotacions, obres complexes, pous, galeries o extracció a cel obert, són també molt importants per a decidir l’establiment de grans explotacions. En el cas de minerals importants i de poca difusió, com és ara l’or o l’urani, aquests factors són secundaris, però amb minerals relativament més abundants, com el ferro o el carbó, les explotacions són efectuades amb caràcter molt selectiu, tenint en compte, ultra la concentració i les reserves, les dificultats d’extracció, la situació geogràfica dels jaciments, les comunicacions, etc. Tot això fa que jaciments riquíssims siguin inexplotables actualment; els dipòsits de ferro congolesos amb concentracions de mineral valuós del 66% encara no han estat tocats, mentre que són explotats intensament els de la Baixa Saxònia amb concentracions del 20 al 30%. Moltes grans conques mineres constitueixen una unitat juntament amb la indústria transformadora dels minerals i la que els utilitza. Aquest és el cas del ferro i del carbó, amb la resta de minerals corrents en la indústria de l’acer, com el níquel, el crom, el manganès i el tungstè. El centre geogràfic d’aquesta indústria són les grans conques carboníferes: hom subordina les conques de ferro a les explotacions de carbó en llocs on els preus d’extracció i de transport no les facin improductives. Un dels més grans complexos d’aquest tipus es dóna als voltants de Pittsburgh, dins l’àrea de Cleveland, Detroit i Buffalo; el ferro i el carbó provenen dels jaciments del llac Superior, on hi ha una de les més grans conques mundials de ferro a cel obert, la Hull-Rust-Burt. Una associació igual es dóna a Montreal, amb el ferro de Steep Rock i el carbó de Nova Escòcia. O a l’URSS, amb ferro a les conques de Krivoj Rog i carbó a les del Donec'ke, que proveeixen l’àrea industrial de Moscou-Gorki. Les conques europees són situades, la del ferro, al llarg del Mosel·la, entre França i Bèlgica, i la del carbó, a la conca alemanya del Ruhr, a Anglaterra i a Espanya (a Biscaia, Còrdova, Ciudad Real i, a Catalunya, Fígols). D’altres grans explotacions resten fora dels nuclis industrials i són producte important d’exportació de molts estats, per exemple, les grans mines d’Itabira, una altra de les grans explotacions d’hematites a cel obert al Brasil, i també a Cuba, Veneçuela i Sierra Leone, que proveeix principalment el mercat anglès. Les conques importants de coure, estany, plom i zinc són concentrades, en general, a estats del Tercer Món, com Indonèsia, Bolívia, Tailàndia, Nigèria, etc, explotades generalment per companyies estrangeres en règim de concessió. Finalment, les explotacions de minerals de poca difusió i d’un gran valor, com és ara l’or o els diamants, són fruit d’una explotació en condicions extremes, com és el cas de les mines d’or d’Àfrica del Sud, on hom treballa actualment a 2.700 m sota terra, a causa del grau geotèrmic relativament baix, uns 38°C, i de la peculiar organització social i econòmica d’aquell estat. L’evolució econòmica i la pressió dels mercats, en el pla mundial, fan tendir actualment a la concentració de les explotacions i a l’abandó de les conques mitjanament riques, com passa a Biscaia. El factor econòmic és fonamental per a les explotacions; hom cerca sobretot els treballs a cel obert, evita les obres d’extracció costosa i procura el desenvolupament per a la transformació i la refinació més immediates del mineral per tal d’abaratir-ne el transport i evitar manipulacions innecessàries. L’alt grau de mecanització, l’automatització i l’aprofitament immediat del mineral són els elements bàsics de les modernes conques mineres.
f
Tecnologia
conca minera de les mines de ferro d’Escaró
© Fototeca.cat