Vida
Fou deixebla d’Enric Granados, del qual fou una intèrpret excepcional. Excel·lí en el lied per la seva expressiva dicció i un gran domini de les llengües. L’any 1913 debutà al Palau de la Música Catalana amb Parsifal, i ja de jove suscità en nombrosos compositors el desig d’escriure noves obres, algunes de les quals li foren dedicades. D’aquestes, les més destacades són: Gracia mía i Llorad corazón, d’Enric Granados (1913); L’infantament meravellós de Shaharazada, opus 1 (1918), Verger de galanies, de R. Gerhard, i Excelsior (1921), de F. Pedrell; Madrigals i Amoroses, d’Apel·les Mestres (1926); Oratori de Nadal, de J. Lamote de Grignon, i Cançons epigramàtiques, d’Amadeu Vives. Triomfà a Viena en el marc del XIII Festival de la Societat Internacional per la Música Contemporània amb la peça Sis cançons populars catalanes de R. Gerhard, en la versió per a veu i orquestra de cambra realitzada per Anton Webern. El 1935 estrenà set cançons que Pau Casals —que la dirigí sovint— li dedicà. Estrenà també obres de Schönberg, Halffter, Falla (n’estrenà Psyché, 1924), Rodrigo, entre d’altres, i interpretà cançons de concert d’autors catalans contemporanis remarcables com Alió, Pedrell, Pahissa, Nin, Millet, Mompou, Homs, Montsalvatge i Bonet.
El 1938, a São Paulo, treballà amb Heitor Villa-Lobos. El 1939, instal·lada a Buenos Aires, esdevingué intèrpret predilecta de Manuel de Falla, també exiliat, i de compositors argentins com Castro, Gilardi, Ginastera, Gustavino, López Buchardo, Suffren, etc. Actuà a les principals sales de concert argentines i uruguaianes i a les emissions de Radio el Mundo, amb les quals feu conèixer la música catalana a Amèrica. Creà escola, en formar-se un nucli de deixebles americans que seguiren el seu estil i els seus gustos.
De retorn a Barcelona (1946), fou la gran difusora de la música culta llatinoamericana a Espanya i a Europa. El 1947 estrenà La rosa als llavis, d’Eduard Toldrà i Salvat-Papasseit. Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, fou mestra de Montserrat Caballé i amplià el cercle d’alumnes als cursos internacionals d’interpretació musical de Santiago de Compostel·la.
La bellesa de la seva veu i la intuïció i puresa de les seves interpretacions extraordinàries fascinaren el públic, els crítics i, en especial, els creadors. Entre els nombrosos guardons i homenatges, rebé la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona el 1969. Té una abundant discografia.
Bibliografia
- Alavedra, J.: Conxita Badia, una vida d’artista, ed. Pòrtic, Barcelona 1975
- Conchita Badia. Canción del arte 1897-1975, Exposición del Archivo Manuel de Falla, Granada 1987
- Manso, C.: Conchita Badia, en la Argentina, Ediciones Tres Tiempos, Buenos Aires 1989
- Pagès i Santacana, M.: Conxita Badia 1897-1997. Centenari del seu naixement, Institut Català de la Dona, Barcelona 1997
- Pagès i Santacana, M.: Conxita Badia, Gent Nostra; Infiesta editor, Barcelona 2000
- Pino, R. del; Manso, C.; Albet i Vila, M.; García Paredes, E.: Conchita Badía 1897-1975, canción del arte: exposición del Archivo Manuel de Falla, Granada, 21 marzo a 24 mayo 1997, Centro Cultural Manuel de Falla, Archivo Manuel de Falla, Granada 1997