També anomenat noció genèrica, idea i entitat abstracta i oposat a l’individual, particular i singular, el concepte universal ha estat objecte de les més vives polèmiques al llarg de la història de la filosofia (des de Plató i Aristòtil), sobretot a l’edat mitjana, pel que fa a la determinació del seu estatus ontològic. Així, l’anomenada qüestió dels universals determinà el que hom pot caracteritzar com a triple posició ontologicognoseològica davant el problema: d’una banda, la del realisme exagerat (sovint denominat simplement realisme), que estableix l’existència dels universals en ells mateixos i independentment de les coses (universalia ante rem); d’altra banda, la del nominalisme (a vegades identificat, bé que impròpiament, amb el conceptualisme), que nega tota realitat als universals, reduint-los a abstraccions mentals o àdhuc a simples flatus vocis (universalia post rem); al bell mig, entre ambdós extrems, hi ha l’anomenat realisme moderat, per al qual els universals existeixen tan sols com a formes de les coses particulars, en què troben llur fonament (universalia in re), i en el qual uns afirmen que l’existència d’aquests universals és idèntica a l’essència divina (realisme augustinià, més proper al realisme exagerat o platònic) i uns altres redueixen tot universal a pur concepte (conceptualisme, més proper al nominalisme). La importància filosòfica del problema dels universals és palesa; modernament ha estat replantejat en la lògica contemporània, a propòsit de l’estudi i la determinació de l’estatus existencial de les classes: enfront d’una primera posició realista, o platònica (Frege, el primer Russell, etc.), sorgí una ulterior posició nominalista (Quine, Goodman, R.M. Martin), i de la discussió d’ambdues hom ha arribat a una mena de posició final intermèdia.
m
Lògica