Fins al s XVII hom utilitzà aquest terme fent referència a una composició exclusivament instrumental, amb més d’un intèrpret per qualsevol part polifònica. Torelli (1709) i Albinoni foren els primers a escriure'n, com una variant del concerto grosso, en què es destaca el virtuosisme d’un sol solista. Sol tenir tres moviments extensos, en els quals hom intercala una cadència o dues. Els instruments més emprats pels compositors han estat el violí i el piano, bé que n'hi ha per a gairebé tots els instruments. Entre els de violí es destaquen els de Vivaldi i Mozart, el de Beethoven, un de Mendelssohn, el de Brahms, el de Čajkovskij i el d’Alban Berg; dels de piano són cèlebres alguns de Mozart, cinc de Beethoven, dos de Chopin, el de Schumann, dos de Brahms, un de Čajkovskij, el de Grieg i uns quants de Saint-Saëns, Ravel, Rakhmaninov i Bartók. Són famosos també alguns de violoncel (Boccherini, Haydn, Schumann, Dvořák), de flauta (Pergolesi, Mozart), de guitarra (Rodrigo), etc. Alguns concerts per a dos o tres solistes (doble concert, triple concert) han assolit fama; al s XVIII eren sovint anomenats simfonia concertant.
m
Música