Els concilis, segons llur àmbit i importància, poden ésser universals (o ecumènics ) i particulars, els quals se subdivideixen en plenaris i provincials.
Origen i història dels concilis cristians
El fenomen conciliar no és exclusiu del cristianisme; l’existència de concilis budistes de la família Theravāda, o tradicional, per a la fixació o el manteniment de l’ortodòxia ajuda a descobrir-hi un sentit religiós bàsic, que és el de la fixació legal de formes de creure i d’actuar per part de tota una comunitat o dels qui la representen, de manera que els individus hagin d’optar entre sotmetre-s’hi o col·locar-se fora del grup. Els concilis cristians nasqueren en un moment que la interpretació gnòstica del cristianisme com una simple escola filosòfica obligà a enfortir la institucionalització del grup religiós. Així, durant la segona meitat del segle II l’Església anà resolent qüestions debatudes, com la unificació de la data de la Pasqua o la determinació d’una regla elemental de la fe, dels llibres del cànon bíblic i del caràcter de successors dels apòstols propi dels bisbes, i anà prenent consciència de la necessitat de reunir totes les esglésies per a resoldre problemes comuns. Durant el segle III i el començament del IV, el concili s’anà convertint en un fet normal per a la vida de l’Església, sobretot en moments de crisi: vers el 250, la província de Capadòcia tenia el costum de reunir concili cada any, i problemes com el de la validesa del baptisme administrat pels heretges o el de la penitència dels
Alguns concilis generals o d’importància històrica, i altres d’heterodoxos
Per això, amb l’edicte de Constantí l’única cosa que canvià fou la possibilitat de donar al concili una amplitud fins aleshores desconeguda (la de tota l’οικουμένη) i força de llei imperial a les seves decisions. Guiat per la seva consciència de Pontifex Maximus i cercant en el cristianisme el nou ferment de la unitat de l’Imperi, Constantí convocà, presidí i promulgà el concili de Nicea (325), considerat el primer dels ecumènics. Els seus successors feren semblantment amb els altres grans concilis d’Orient, als quals demanaren d’establir la formulació de l’ortodòxia en les controvèrsies trinitàries i cristològiques i per als quals cercaren sempre el consentiment o l’aprovació del bisbe de Roma. Els vuit primers concilis celebrats en aquelles condicions s’han considerat privilegiats quant a llur universalitat, fins al punt que les Esglésies ortodoxes no n'accepten d’altres i es consideren incapacitades per a reunir un concili ecumènic. Uns principis idèntics de simbiosi dels dos poders foren aplicats per a d’altres concilis d’abast més limitat però que interessaven tota una ètnia, tals com els concilis visigòtics de Toledo o els de l’imperi Carolingi, celebrats en diversos llocs. A l’Orient, els concilis o sínodes posteriors no han passat d’aquesta categoria.
Per contra, l’Església occidental seguí la seva tradició amb una sèrie de concilis que legislaven tant sobre problemes de fe com sobre altres problemes eclesiasticocivils, com el de falsificació de moneda, o problemes de pau i treva, al primer concili del Laterà (1123); el fet, però, que fossin reunits i aprovats pel papa féu que amb el temps els teòlegs catòlics els consideressin ecumènics (cal recordar, però, que encara l’arquebisbe de Tarragona, Antoni Agustí, al segle XVI, comptava com a ecumènics només nou concilis: els vuit de l’època imperial i el de Florència). Després del concili de Trento, però, el progressiu encongiment de l’autoritat de l’Església sobre els camps profans de la vida portà a un tipus de concili més semblant als primitius, i, així, el concili I del Vaticà i, sobretot, el concili II del Vaticà han estat sínodes totalment intraeclesials. La menysvaloració de l’Església, comuna als reformadors, és la causa de la manca de concilis protestants, fora de moments d’una gravetat especial, com fou el de la tensió entre els Cristians Alemanys Deutsche Christen i l’Església Confessant Bekennende Kirche, que portà al sínode de Barmen (1934).
Les decisions dels concilis han estat aplegades en grans col·leccions, entre les quals sobresurten l'Acta conciliorum oecumenicorum, d’E. Schwartz (en 25 volums, Berlín 1914-40), per als concilis d’Efes (431), Calcedònia (451) i segon de Constantinoble (553), i sobretot la Sacrorum Conciliorum nova et amplissima Collectio , de G. Mansi (Florència-Venècia 1759-98; 31 volums, que actualment arriben a 55).
La teologia dels concilis és la mateixa que la de l’episcopat; per això hom els reconeix autoritat per al territori que els bisbes reunits legítimament representen; hom reconeix al concili ecumènic una autoritat suprema sobre tota l’Església i, amb les condicions requerides, el carisma de la infal·libilitat. El dret canònic condiciona l’existència actual d’un concili ecumènic a la convocació, la confirmació i la promulgació de part del papa. En són membres tots els qui ho són del col·legi episcopal i aquelles altres persones (com els superiors generals d’ordes religiosos) explícitament convocades. Hom considera que hi ha hagut vint-i-un concilis ecumènics.
Concilis ecumènics
denominació |
any |
assistència |
tema |
papa |
emperador |
|
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 | Nicea I | 325 | 318 1 |
La filiació divina de Jesucrist. Hom definí que és consubstancial al Pare (δμοούσιος τώ Πατρί) | Silvestre I | Constantí |
| 2 | Constantinoble I | 381 | 186 | Divinitat de l’Esperit Sant. Confirmació de Nicea | Damas | Teodosi I |
| 3 | Efes | 431 | 198-43 | En Jesucrist hi ha una única persona, la del Verb de Déu; Maria és vera Mare de Déu | Celestí I | Teodosi II |
| 4 | Calcedònia | 451 | 520 | No hi ha cap confusió entre la natura divina i la humana de Jesucrist, ans totes dues són completes, àdhuc després de l’encarnació del Verb. Condemnació del monofisisme | Lleó I | Marcià |
| 5 | Constantinoble II | 553 | 165 | Condemnació de la doctrina pro-nestoriana de Teodor de Mopsuèstia, Teodoret de Cir i Ibas d’Edessa (Tres Capítols) | Vigili | Justinià |
| 6 | Constantinoble III | 680-81 | 174 | Cadascuna de les dues natures de Jesucrist té la seva voluntat i l’operació corresponent | Agató | Constantí IV Pogonat |
| 7 | Nicea II | 787 | 300? | És legítim venerar les imatges | Adrià I | Irene |
| 8 | Constantinoble IV | 869-70 | Restabliment de la comunió després del cisma de Foci. Prohibició que els laics interfereixin en les eleccions episcopals | Adrià II | Basili | |
| 9 | Laterà I | 1123 | 300? | Confirmació del concordat de Worms i fi de la lluita de les investidures | Calixt II | |
| 10 | Laterà II | 1139 | 500? | Fi del cisma de l’antipapa Anaclet. Refús d’alguns moviments d’espirituals (Pere de Bruys, Arnau de Brescia). Reforma de l’Església | Innocenci II | |
| 11 | Laterà III | 1179 | 291 | Fi del cisma de l’antipapa Calixt III. Normes sobre l’elecció del papa. Condemnació dels albigesos | Alexandre III | |
| 12 | Laterà IV | 1215 | 483 | Nou refús d’albigesos i d’altres espirituals. Doctrina de la transsubstanciació. Inquisició. Llei del compliment pasqual. Cinquena croada | Innocenci III | |
| 13 | Lió I | 1245 | 150 | Les cinc nafres de l’Església: la mala conducta de clergues i laics, el perill de l’islam, el cisma grec, les invasions tàrtares, i la ruptura entre el papa i l’emperador Frederic II | Innocenci IV | |
| 14 | Lió II | 1274 | 200? 500? | Restabliment de la unió amb els grecs. Reforma de l’elecció del papa. Socors a Terra Santa (per a aquest tema assistí al concili el rei Jaume I) | Gregori X | |
| 15 | Viena del Delfinat | 1311-12 | 120 | Procés dels templers. Socors a Terra Santa. Problemes disciplinaris (pobresa dels mendicants; posició enfront dels espirituals) | Climent V | |
| 16 | Constança | 1414-18 | 200 | Solució del Cisma d’Occident. Reforma de l’Església. Judici de les doctrines de Wycliff i Hus. Problema de la superioritat del concili sobre el papa | Gregori XII-Martí V | |
| 17 | Florència | 1439-45 | Reunió amb diverses Esglésies orientals (grecs, armenis, coptes, sirians, caldeus) | Eugeni IV | ||
| 18 | Laterà V | 1512-17 | 100 | Solució del conflicte amb França després de la sanció pragmàtica de Bourges. Superioritat del papa sobre el concili. Immortalitat de l’ànima. Decrets de reforma | Juli II-Lleó X | |
| 19 | Trento | 1545-63 | Reforma de l’Església i defensa contra el protestantisme. Tres periodes: | |||
| ∼70 |
Primer periode (1545-1548): decrets doctrinals sobre Escriptura i Tradició, pecat original, justificació, baptisme i confirmació
|
Pau III | ||||
| 80? | Segon periode (1551-1552): decrets doctrinals sobre eucaristia, penitència i unció dels malalts. Catecisme Romà de Trento, publicat per Pius V (1566) | Juli III | ||||
| 2162 | Tercer periode (1562-1563): decrets doctrinals sobre la comunió, el sacrifici de la missa, sagraments de l’orde i el matrimoni, purgatori, sants, indulgències. Decrets de reforma: seminaris, sínodes, predicació | Pius IV | ||||
| 20 | Vaticà I | 1869-70 | 774 | Definició sobre la fe en l’Església, Primat i infal·libilitat del papa | Pius IX | |
| 21 | Vaticà II | 1962-65 | 2.540 | Primer període (1962): discussió sobre la litúrgia. Formació de dues grans tendències (majoria dinàmica i minoria tradicional), que es polaritzen entorn dels problemes de l’Església | Joan XXIII | |
| 2.151 | Segon període (1963): discussió dels temes d’Església. Promulgació de la Constitució sobre Litúrgia | Pau VI | ||||
| 2.156 | Tercer període (1964): discussió dels temes derivats de l’Església: apostolat seglar, missions. Enfrontament amb la problemàtica Església-món. Publicació de la Constitució Dogmàtica sobre l’Església | Pau VI | ||||
| 2.399 | Quart període (1965): discussió sobre Església-món (continuació). Promulgació de la constitució Església-món. Revelació. Llibertat religiosa | Pau VI | ||||
| 1 nombre tradicional; de fet, però uns 200; 2 nombre de signants | ||||||
Concili Provincial Tarraconense
Del gener al juny del 1995 tingué lloc, a Tarragona i a Sant Cugat del Vallès, el Concili Provincial Tarraconense, el qual reuní tots els bisbes de la província eclesiàstica de Tarragona i de l’arquebisbat de Barcelona, juntament amb altres persones legítimament convocades. Enllaçant amb una llarga tradició, interrompuda el 1758, el 29 de novembre de 1992 l’arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, anuncià la celebració d’un concili provincial, que fou preparat a través d’una àmplia consulta i de l’elaboració d’un temari agrupat en quatre seccions (‘Evangelització’, ‘Paraula de Déu i sagraments’, ‘Sol·licitud pels més pobres i marginats’ i ‘Comunicació i coordinació interdiocesana’), que fou estudiat per més de 45.000 persones. Convocat oficialment el 8 de setembre de 1994, el concili s’inaugurà a la catedral de Tarragona el 21 de gener de 1995, i les sessions de treball tingueren lloc al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès durant vuit caps de setmana, del febrer al maig. Hi participaren 158 persones, de les quals 14 eren bisbes, 68 sacerdots, 36 religiosos (25 dones i 11 homes) i 40 laics (20 homes i 20 dones). Sense dret a vot, hi participaren una trentena de persones més, i també quatre observadors d’altres confessions religioses. Les discussions es caracteritzaren per un notable esperit de franquesa i llibertat, tot i que no hi faltaren moments de tensió amb motiu d’unes quantes qüestions conflictives (celibat opcional dels capellans, ordenacions femenines, absolució col·lectiva, creació d’una conferència episcopal catalana). A fi d’evitar el perill de dispersió, atesa la gran quantitat de propostes presentades, s’acordà de donar prioritat, dintre de cada un dels temes majors del concili, a un nombre limitat de conclusions. Finalment, les propostes aprovades pels membres conciliars foren sotmeses al vot deliberatiu (és a dir, decisori) dels bisbes, els quals les convertiren en 170 resolucions. Aquestes no pogueren ser publicades fins que no foren reconegudes per la Santa Seu al cap de més d’un any de la clausura solemne del concili, que havia tingut lloc a la catedral de Tarragona el 4 de juny de 1995. Tanmateix, el vistiplau romà obligà a llimar algunes expressions considerades massa ‘nacionalistes’: així, la resolució 105 hagué d’abandonar la referència a Catalunya ‘com a pàtria, com a nació i com a cultura’, i la 142 es veié obligada a no parlar de la Conferència Episcopal Tarraconense com si fos una conferència episcopal pròpiament dita i a afirmar dues vegades la vinculació dels bisbes catalans a la Conferència Episcopal Espanyola. Si bé la importància històrica d’aquest concili és innegable —el primer després de més de dos segles—, no ho és tant la seva incidència real en la presència i l’arrelament de l’ Església Catòlica a Catalunya.