És, doncs, un fet d’harmonia, d’acord. Aquestes característiques comunes poden referir-se, segons quins siguin els elements en relació, al gènere, al nombre o a la persona, i són anomenades accidents gramaticals. La concordança es manifesta a través dels morfemes: l’adjectiu, per exemple, ha de presentar els morfemes que facin al·lusió al mateix gènere i al mateix nombre del substantiu que completi (homes temorosos). El verb ha de portar els morfemes de nombre i de persona que exigeixi el nom que li faci de subjecte (tots estudiaven). Així doncs, la concordança suposa una interregència entre distints mots. De vegades pot ésser que algun dels elements en concordança no ofereixi cap senyal especial per a especificar un accident determinat (home/dona jove; l’adjectiu jove no conté cap signe concret que marqui el gènere del nom: hom diu que presenta morfema o marca zero). Bé que essencialment les normes per a la concordança són les que han estat assenyalades (substantiu i adjectiu en gènere i nombre; subjecte i verb en nombre i persona), tanmateix, hi ha molts casos d’irregularitat, motivats sobretot pel fet d’haver de concordar un sol adjectiu amb més d’un substantiu, o un sol verb amb més d’un subjecte.
f
Gramàtica