Confederació del Rin

La Confederació del RIn

© fototeca.cat

Unió política que agrupà, del 1806 al 1813, diversos estats alemanys.

Sorgí a conseqüència de la dissolució del Sacre Imperi, arran de la derrota d’Àustria a Austerlitz (desembre del 1805) per les forces de Napoleó. Inicialment, la Confederació era formada per setze estats alemanys, que constituïren així un instrument polític a les mans de Napoleó, el qual se'n declarà protector, hi firmà una aliança i se'n reservà la direcció de la política exterior i el comandament de les forces armades. La submissió de la Confederació a l’imperi francès fou reforçada pels matrimonis d’Eugène de Beauharnais, cunyat de Napoleó, amb Augusta de Baviera, i de Jeroni Bonaparte amb Caterina de Württemberg (1807); els estats foren convertits en regnes, mentre Murat rebia el ducat de Berg. La derrota de Prússia a la batalla de Jena (1806) enfortí, d’altra banda, la Confederació, a la qual s’uniren el duc de Würzburg i l’elector de Saxònia, promogut també a la dignitat de rei, i, posteriorment, el regne de Westfàlia (1807), creat per a Jeroni Bonaparte. El 1808 tots els estats alemanys llevat de Prússia formaven part de la Confederació: 4 regnes, 5 grans ducats i 23 principats. El 1811 Napoleó incorporà la zona marítima de la Confederació a l’imperi francès, per tal de mantenir més estretament el blocatge contra Anglaterra. Les simpaties secretes per Prússia de molts membres de la Confederació es manifestaren quan els francesos, batuts a Leipzig (1813), perderen el control dels territoris alemanys. El 1815 Metternich decidí de reagrupar aquests territoris en un Bund o Confederació Germànica .