No pogué actuar públicament fins el 1914. Un comitè regional (amb Salvador Seguí, que n'esdevingué secretari general, Camilo Piñón, Joan Pey, Salvador Quemadas, etc.) organitzà el congrés de Sants (1918), amb delegats de 73 860 afiliats. Exercí dins la CNT un paper decisiu i director, per tal com sempre hi aportà el major nombre d’afiliats. En 1919-23 hagué d’afrontar, després de la vaga de La Canadenca , una violenta onada d’atemptats i empresonaments contra els seus principals dirigents, fet que, juntament amb la dissolució decretada per Martínez Anido pel novembre del 1920, n'afectà greument el funcionament. Celebrà un segon congrés a Lleida (juny-juliol del 1923), essent-ne secretari Roigé. Sota la Dictadura, aconseguí de mantenir, malgrat la il·legalitat, un comitè regional resident primerament a Mataró (amb Adrià Arnó), després a Sabadell i finalment a Badalona; el 1930 passà a Barcelona (amb Bernat Pou i J.M. Magrinyà). Reorganitzada, aviat arribà a uns 380 000 adherents (octubre del 1931), que es reduïren a poc més de 200 000 quan s’aguditzà la lluita interna entre la FAI i els trentistes. Aquests foren allunyats del comitè regional (ple de Sabadell, a l’abril del 1932, amb la substitució de Mira per Gelabert) i, després de constituir els Sindicats d’Oposició, en foren expulsats (ple del març del 1933). Durant la guerra civil, el seu secretari fou J.J. Domènech, que substituí Marià R. Vázquez pel novembre del 1936; en el ple de Barcelona (octubre del 1936) havien estat representats 163 sindicats, 31 federacions i 360 977 afiliats. Des del 1915 el seu òrgan de premsa fou Solidaridad Obrera .