Iniciades a començament del segle XIX, les conferències episcopals eren simples reunions periòdiques dels bisbes d’una província eclesiàstica sota la presidència del metropolità. Ha estat el concili II del Vaticà que ha donat consistència i impuls a les conferències nacionals i el Codi de Dret Canònic del 1983 n'ha reglamentat el funcionament (cànons 447-459). A la conferència episcopal pertanyen de dret tots els bisbes residencials, coadjutors i auxiliars, els quals elegeixen un president. El reglament ha de rebre l’aprovació de Roma, i les seves decisions no tenen per elles mateixes força jurídica.
La majoria de conferències episcopals apleguen els bisbes d’un mateix estat, però hi ha conferències regionals (segons ‘regions’ eclesiàstiques), com les d’Àfrica Septentrional i Occidental i el Consell Episcopal Llatinoamericà (CELAM), conferències autònomes en un mateix estat, com són els casos de Baviera, Escòcia o Catalunya, aquesta amb la Conferència Episcopal Tarraconense i àdhuc intents de conferències segons altres criteris (com, per exemple, Europa).