Els seus membres no pronuncien vots ni viuen en comunitat, però tenen uns estatuts, un títol i una forma particular d’hàbit o distintiu. Són documentades a França ja al s VIII, i als Països Catalans des del s XIII, com la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. Algunes deriven del moviment místic dels flagel·lants i de l’expansió dels ordes mendicants al s XIII. D’altres deriven del moviment concepcionista, com la Confraria de la Casa del Senyor Rei de Barcelona (1397). A partir del s XV prengueren un increment extraordinari les confraries del Roser i del Santíssim Sagrament o de la Minerva, i, des del s XVII, la de la Mare de Déu del Carme, de la Bona Mort i de la Sang. Unes altres, ja al s XVIII mateix, prengueren el nom de congregació (com la Congregació de l’Esperança, fundada a Barcelona el 1740 pel governador militar Gaspar Sanz de Antona). Decaigudes a França i en altres llocs, després de la Revolució Francesa, moltes ressorgiren i s’han mantingut, bé que tendeixen a portar una activitat molt reduïda.
f
Cristianisme