congrés de Viena

Conjunt de reunions celebrades a Viena del 30 d’octubre de 1814 al 9 de juny de 1815, per refer el mapa polític d’Europa, arran de la fi de l’imperi napoleònic.

Previst en el primer tractat de París —signat el 30 de maig de 1814 pels principals estats europeus—, hom proclamà a Viena que volia reconstruir l’ordre social i el sistema polític d’Europa i establir-hi una pau duradora, basada en un repartiment just de forces. Tanmateix, el congrés fou dominat per les quatre grans potències de l’època (Àustria, Rússia, la Gran Bretanya i Prússia, la Quàdruple Aliança antinapoleònica), que, representades respectivament pel príncep de Metternich-Winneburg, K.R. von Nesselrode, el vescomte de Castlereagh i K.A. von Hardenberg, hi refongueren la divisió política europea a llur conveniència. França hi féu un paper important gràcies a l’habilitat del príncep de Talleyrand. La Santa Seu fou representada pel cardenal Consalvi, i l’Estat espanyol per P.Gómez Labrador. També hi hagué enviats de diversos estats petits. Els monarques de les grans potències assistiren al congrés, la qual cosa hi creà dos centres de decisió: el consell de ministres i la reunió dels sobirans; això en dificultà el curs, car sovint algun monarca contradeia els acords dels ministres (sobretot el tsar Alexandre I, que volgué ésser l’àrbitre d’Europa; d’ell nasqué la idea de la Santa Aliança ). els Cent Dies no interromperen les reunions. Hom no féu mai cap sessió plenària, decebé els liberals i nacionalistes europeus i procurà l’encerclament de França. L’acta final aplegà els tractats particulars següents: entre Àustria, Prússia i Rússia respecte a Polònia, entre Prússia i Saxònia, entre Àustria i Sardenya, entre Prússia i Suècia, i el relatiu a la formació de la Confederació Germànica. Àustria, que abandonà els Països Baixos, obtingué Galítzia, el Tirol, la regió de Salzburg, el regne Llombardovenecià i el litoral dàlmata; Prússia, el terç septentrional de Saxònia, la Pomerània sueca, la major part de l’antic regne de Westfàlia i terres de la vora esquerra del Rin; Rússia assolí Polònia (tret de Cracòvia) com a reialme i el domini en ferm de Finlàndia i Bessaràbia; fou creat el regne dels Països Baixos, i el de Piemont-Sardenya recuperà una part de Savoia i del comtat de Niça i s’annexà Gènova; Suècia, que perdé Finlàndia, obtingué Noruega, en detriment de Dinamarca, que rebé Holstein i Lauenburg; Alemanya continuà formada per 38 estats independents, units en una Confederació Germànica; els Estats Pontificis recobraren Bolonya, Ravenna i Ferrara; i la Gran Bretanya assolí diverses illes, com ara la de Malta. A Nàpols foren restaurats els Borbó. La qüestió de França fou resolta pel segon tractat de París, signat el 20 de novembre de 1815.