Cada verb, en ésser flexionat, s’ordena en un paradigma determinat, el qual es correspon sovint amb el d’altres verbs que presenten una coincidència en llur flexió; d’ací neix un criteri que diferencia distintes conjugacions. En català n’hi ha tres: la primera inclou, en general, els verbs que presenten la terminació - ar a l’infinitiu (estimar); la segona, els que tenen la terminació - re àtona (perdre), - r precedida de vocal tònica (dir), - er àtona (témer) i - er tònica (haver); i la tercera, els que acaben en - ir (sentir), tret de dir. Aquestes són les conjugacions dites regulars, bé que hi ha verbs que no segueixen en algun aspecte el paradigma que els pertany i que es conjuguen irregularment.
La conjugació en la gramàtica transformacional
En la gramàtica transformacional, la idea bàsica de la conjugació és la de separar el radical d’un verb normal (Simbolitzat V), o una abstracció de tots els radicals quan es tracta d’un verb supletiu, d’un element Aux, que conté molts més que el “verb auxiliar” en el sentit tradicional: conté totes les determinacions de persona, nombre, temps, mode i els possibles verbs auxiliars en un sentit ample (comprenent-hi els formadors de les perífrasis aspectuals o modals), de tal manera que els contituents immediats de l’Aux no són necessàriament grups de mots o de morfemes continguts en la cadena fònica, sinó els elements que s’impliquen recíprocament. Així, la frase he estat llegint es divideix primerament en Aux — V, on V és el radical de llegir, i Aux es divideix en 1 — s. — Pres — Ant — Dur (primera persona del singular del present de l’anterior del duratiu); Ant es divideix en (haver) — Part, o sia el radical d’haver i el participi del radical següent, i Dur es divideix en (estar) — Ger, o sia el radical d’estar i el gerundi del radical següent (l’auxiliar haver dels temps anteriors, en efecte, implica sempre un participi amb el qual forma un constituent, i l’auxiliar estar dels temps duratius implica un gerundi). En aquest punt s’introdueix una frontera de mot després de cada radical, i les regles morfofonològiques indiquen que el mot constituït per 1 — s. — Pres — (haver) és he, el constituït per Part — (estar) és estat, i el constituït per Ger — (llegir) és llegint.