Vida i obra
Llicenciat en dret a la Universitat de Barcelona (1863), posteriorment fou secretari del Col·legi d’Advocats i membre dels Congressos Jurídics celebrats a Barcelona els anys 1881 i 1888. Ben aviat adoptà l’ideari liberal i federalista de Valentí Almirall i s’integrà en l’ambient cultural iconoclasta de la Barcelona popular de la seva joventut.
Amic de Frederic Soler, Pitarra, i d’Eduard Vidal i Valenciano, amb els quals col·laborà en diverses obres (singularment, amb el darrer, a Antany i enguany, 1864), contribuí al nou repertori teatral en llengua catalana amb peces còmiques breus, que signà amb el seu pseudònim més habitual, Pau Bunyegues, que li reportaren un cert èxit dins l’escena catalana, especialment L’ocasió fa el lladre (1869), amb comèdies de costums (entre d’altres, Una noia és per un rei, 1865; La comèdia de Falset, 1869; Un pom de violes, 1870, i drames històrics (Clarís, 1879; El castell i la masia, 1891, i, en col·laboració amb Modest Urgell, Passions funestes, 1898). Altres peces teatrals són: La vida al encant (1866), Un fi de festa (1871), Montserrat (1882) i Lo quarto dels mals endressos (1892).
Desplegà una gran activitat en el periodisme popular i festiu i dirigí nombroses publicacions, com Lo Noi de la Mare (n’era l’únic redactor), Un Tros de Paper, La Rambla, La Campana de Gràcia (primera època). Escriví a L’Esquella de la Torratxa, La Llumanera de Nova York, Lo Teatro Regional, La Humanitat (portaveu de l’Associació Lliurepensadora de Barcelona) i Lo Nunci, entre d’altres. Fou col·laborador assidu del Diari Català, en què publicà una traducció de la Ilíada, i escriví, sovint fent-hi crítica teatral, a Lo Gai Saber, La Renaixença, La Il·lustració Catalana i L’Avenç. També dirigí Boletín de Beneficencia, El Federalista i l’almanac Lo Xanguet.
En vida publicà l’aplec de recordances Anys enllà i el recull parcial d’articles de memòries Recuerdos de mi larga vida (1925-27, completat el 1993-99), una crònica notable del món literari i polític de la Barcelona del darrer terç del XIX.
L’any 1868 formà part de la comissió de poetes catalans que assistiren, en representació de Catalunya, a les festes literàries celebrades a Provença. Entre el 1871 i el 1880 fou president de la Junta Provincial de la Casa de Maternitat i Expòsits de Barcelona, secretari de la comissió del monument a Clavé i un dels fundadors de l’Ateneu Lliure (1878) i de l’Acadèmia de la Llengua Catalana (1915). Fou mantenidor (1880) i president dels Jocs Florals de Barcelona (1911) i dels del Primer Diumenge de Maig (1888).
Bibliografia
- Cassany, E. (1992): El costumisme en la prosa catalana del segle XIX. Barcelona, Curial, p. 95-99.
- Pich i Mitjana, J. (1996): “Conrad Roure i Bofill i la seva època (1841-1928)”. El Contemporani, 9, p. 31-37.