Llicenciat en dret, participà en l’ambient bohemi i iconoclasta de la Barcelona de la seva joventut, i fou amic i company de Frederic Soler i Eduard Vidal i Valenciano, amb els quals col·laborà en diverses obres teatrals. Afecte a l’ideari de Valentí Almirall, fou col·laborador assidu del Diari Català, on publicà una traducció de La Ilíada.
Féu popular el pseudònim de Pau Bunyegas a nombroses publicacions com Lo Noy de la Mare, de la qual fou director i únic redactor, Un Tros de Paper, Lo Gay Saber, La Renaixensa, La Ilustració Catalana, La Campana de Gràcia, L’Avenç, L’Esquella de la Torratxa, etc.
Donà al teatre unes peces costumistes i ingènues, com Una noia és per un rei (1865), La comèdia de Falset (1869), Un pom de violes (1870), etc., i alguns drames, on cultivà un Romanticisme depassat, com Clarís (1879) i Passions funestes (1898), en col·laboració amb Modest Urgell, entre d’altres.
Els seus articles de memòries publicats a El Diluvio foren aplegats en tres volums Recuerdos de mi larga vida (1925), i constitueixen una curiosa crònica de la Barcelona de mitjan segle XIX.