Aquest tipus de conreu començà a desenvolupar-se al voltant del 1880 arran dels estudis de nutrició vegetal. A partir del 1940 ja es conegueren força bé els elements nutritius essencials, la qual cosa permeté la difusió d’aquesta tècnica, sobretot en sistemes de conreu intensiu, per la proliferació de malalties transmeses pel sòl. Els sistemes de conreu fora del sòl es poden classificar en: conreu sense substrat i conreu en substrat. En el conreu sense substrat cal proporcionar ancoratge a les plantes. El conreu sense substrat es classifica en conreu hidropònic pròpiament dit, en el qual les arrels creixen i es desenvolupen en una solució nutritiva, i conreu aeropònic, en el qual les arrels creixen en un medi saturat de vapor d’aigua que conté els elements nutritius essencials. El conreu en substrat es classifica en tres categories d’acord amb les propietats fisicoquímiques del substrat: 1) el substrat solament proporciona ancoratge i aireig a les arrels (hidroconreu), per exemple la grava, 2) el substrat proporciona ancoratge, aireig, i es caracteritza per retenir aigua però no nutrients, per exemple la sorra, la perlita, la terra volcànica o la llana de roca, i 3) el substrat proporciona ancoratge i aireig i a més reté aigua i nutrients, per exemple la torba, el compost o la fibra de coco.
m
Agronomia