Hom creu que la distinció entre profà i sagrat és el fet bàsic de la religió; per això la consagració de persones o objectes té tanta importància en les diverses religions. Entre els romans, la consecratio consistia en un acte públic en virtut del qual l’amo d’una cosa la destinava al culte dels déus; en temps de l’Imperi hom elaborà tota una litúrgia per a la consagració de l’emperador, manllevada als pobles de l’Orient Mitjà. A Israel hi havia tant la litúrgia pública de consagració de persones (pontífex) i de coses (temple) com la dedicació privada de persones (nazireat).
La litúrgia catòlica manté aquest triple sentit: consagració d’un bisbe, d’un altar o una església, d’una religiosa. En l’hinduisme, l’abhisheka (aspersió) és la cerimònia per la qual una persona és ajudada a passar el llindar misteriós que separa un estadi de vida d’un altre. L’islam coneix també situacions personals sacres peculiars (ihram), per exemple, l’oració diària mitjançant l’ablució i la darrera etapa del pelegrinatge a la Meca.