Hom pot caracteritzar-los diversament: com el fet d’adonar-se d’alguna cosa, com a efecte concomitant de la funció nerviosa, com a moment subjectiu de l’activitat cerebral, o com a relació del jo amb el medi ambient. Sovint el terme consciència és emprat, per restricció, en el sentit de consciència moral. Hom l’empra també com a sinònim d’experiència. En el terreny neuropsicològic aquest mot abasta quatre tipus de funcions. El primer és el de la consciència del món que envolta la persona. És anomenada també, en els seus graus més elementals, vigilància, i comprèn les reactivitats i les perceptivitats. Les primeres són innates i s’integren per sota de l’escorça cerebral (a nivell de la formació reticulada del tronc encefàlic), i són la reactivitat inespecífica (obrir els ulls i dirigir-los cap a un estímul acústic), la reactivitat motriu al dolor (ganyota i gemec, obrir els ulls, etc.) i, la més elemental de totes, la reactivitat vegetativa al dolor (modificació del ritme respiratori). Les perceptivitats són activitats en les quals participa l’escorça cerebral i que pressuposen un aprenentatge. Les més elementals són de l’ordre del reflex condicionat (com tancar els ulls davant l’amenaça), però unes altres són progressivament més elaborades i arriben a implicar la lliure participació del subjecte. En el coma superficial només resten les perceptivitats més bastes, en el coma mitjà hom perd també la reactivitat inespecífica, i en el profund, a més a més, la reactivitat motriu al dolor. El segon tipus de funció és el de la consciència del propi cos. Muntada sobre factors cognoscitius i emocionals alhora condueix a la constitució d’una noció dinàmica de la nostra corporeïtat en l’espai i el temps, en la qual es donen elements de coneixement (el cos com a quelcom conegut) i elements d’experiència i d’intercomunicació (el cos com a quelcom viscut i com a mitjà d’expressió i de diàleg amb altri). Els disturbis d’aquesta consciència del cos formen el capítol de les asomatognòsies (per exemple, l’hemiasomatognòsia esquerra per lesió del lòbul parietal dret). Moltes vegades aquests disturbis van associats amb trastorns de la consciència de l’espai exterior (n’és l’exemple més típic l’agnòsia espaciovisual unilateral esquerra de les mateixes lesions parietals dretes). El tercer tipus de funció és el de la consciència de les falles de funcions cerebrals concretes, i res no ho fa remarcar tan palesament com l’existència de defectes específics d’aquesta consciència, és a dir, les anomenades anosognòsies electives (sense demència, doncs), que són de la consciència del fracàs d’una funció cerebral determinada (anosognòsia d’una hemiplexia esquerra en algunes lesions de l’hemisferi cerebral dret, del defecte greu de l’expressió verbal en algunes afàsies per lesió cerebral esquerra, etc.). El darrer tipus de funció és el de la consciència reflexa, privativa de l’home. Consisteix en el fet d’ésser conscient de tenir consciència. Durant el curs d’algunes crisis d’epilèpsia del tipus de l’activitat psicomotora automàtica s’interromp el joc d’aquesta funció, que resta momentàniament suspesa a causa de la disrupció transitòria creada en l’harmonia normal del treball cerebral de conjunt. Cal remarcar finalment que, així com el trastorn de la vigilància i, en general, el de la consciència del món exterior atenyen el nivell de la consciència, uns altres desordres, aquests de tipus psiquiàtric, atenyen els continguts de la consciència (estats confusoonírics, etc.) o la fluïdesa del seu curs. La base anatomofuncional més elemental, imprescindible per a una bona regulació de la consciència vigil, reposa sobre la interrelació constant entre el sistema activador ascendent de la formació reticulada del mesencèfal, d’una banda, i l’escorça cerebral, de l’altra. És aquesta darrera la que integra els fenòmens de consciència més elaborats, però no pot pas fer-ho si no és sotmesa a les influències vigilantígenes ascendents derivades de la formació reticulada esmentada. Una modificació fisiològica, reversible i recurrent, de la consciència vigil és la que comporta la son, amb les seves dues grans fases.
La consciència com a terme filosòfic
En sentit estrictament filosòfic, hom parla de consciència referint-se, tot seguit a l’etimologia del terme (cum-scientia), al coneixement que hom té del propi coneixement o al fet que hom sap que sap. En aquest nivell de definició, la consciència ha estat interpretada, en la metafísica tradicional, com la capacitat de l’esperit de tornar sobre ell mateix, la qual capacitat postulava el caràcter d’immaterialitat de l’ànima. El subjecte humà és vist, així, com a intrínsecament independent de la matèria, malgrat que ell mateix no pugui desvetllar-se ni desenvolupar-se sinó a partir de la matèria i condicionat per ella. La primacia ontològica pertany, doncs, a l’espiritual. El materialisme, per contra, interpreta la consciència com a superestructura, que és determinada per la matèria i que se’n deriva, i afirma el caràcter dialèctic de la relació entre realitat no hominitzada i dimensió humana de la consciència. La filosofia contemporània, sobretot l’existencialista, ha insistit en el caràcter prereflexiu de la consciència, en el sentit que aquesta no és primordialment consciència reflexa, tot i que també ho sigui, sinó que essencialment és consciència directa o concomitant, sigui o no objecte de reflexió. La distinció mateixa entre aquests dos tipus de consciència ha estat feta ja des d’antic, i la modernitat n’ha fet qüestió fonamental. Per part de la filosofia analítica, hi ha una tendència general a no atribuir a la consciència el caràcter d’entitat autònoma i estable en relació amb el món objectiu i a considerar-la molt especialment en funció de la percepció. En aquest sentit, alguns filòsofs neopositivistes s’han referit a la consciència com a conjunt de percepcions, sia dels estats interns del propi subjecte, sia del món exterior.