L’alteració de l’equilibri natural de formació i destrucció dels sòls es deu fonamentalment a l’acció de l’home en treballar la terra, eliminar la vegetació, rompre amb l’arada la superfície del terreny i remoure-la periòdicament, afeblint així les barreres naturals que s’oposen a l’acció dels agents erosius. L’eficàcia de l’erosió depèn dels factors geomorfològics, així com el conjunt de factors socials i econòmics que afecten la producció agrària (excés de població, minifundisme, falta de capitalització, distribució i selecció inadequades dels conreus), que poden dur a una explotació irracional i a l’esgotament. El conjunt de pràctiques de conservació dels sòls, per a ésser eficaces, han de basar-se en una infraestructura agrària adequada. Els programes de conservació comencen per un estudi detallat del sòl i del terreny (profunditat, textura del sòl, permeabilitat, inclinació dels aiguavessos, pH). Hom classifica els terrenys en categories agrològiques, segons el grau d’intensitat i el tipus de conreus que admetin. Els sistemes de conservació són de dues menes: agronòmics i mecànics. Els primers utilitzen ordenacions i combinacions de conreus (conreu en rodalia, conreu en franges, barreres vives, rotació de conreus, plantes de cobertora i adobs verds). Les pràctiques mecàniques només es fan servir quan les anteriors no són possibles, i s’orienten a drenar i canalitzar l’aigua dels aiguavessos (canals de desviació, terrasses, séquies i feixes; contra l’erosió còlica es construeixen els trencavents, les cortines i les obres de fixació de dunes). Les obres de més importància són efectuades per al control dels xaragalls i de l’erosió lateral dels rius. La tendència actual, atesa la complexitat dels problemes de conservació dels sòls, és la intervenció estatal i la planificació general, amb estudis geomorfològics, edafològics i meteorològics d’una gran amplitud.
f
Geologia