Des de la tradició índia i grecollatina, la consonant ha estat considerada com un element articulatori dependent de la vocal (d’això li ve el nom de consonant). Al començament del segle XX, la fonètica experimental posà temporalment en dubte aquesta oposició que, tanmateix, s’ha conservat sempre en els manuals escolars. La fonologia addueix que la consonant forma la part marginal en la constitució sil·làbica, mentre que la vocal n’és la part nuclear. Hom pot comprovar aquesta diferència de marge i nucli en mots com ara co-sa, a-la, fus-ta, etc. Això no obstant, de molt ençà, hom reconeix també l’existència d’un grup de fonemes intermedi entre consonants i vocals, anomenats líquids o sonants, per llur capacitat a acomodar-se al contorn sil·làbic. La realitat és que les consonants i les vocals constitueixen, des del punt de vista fonètic, un seguit continu ple de possibilitats intermèdies, d’un extrem consonàntic (p, t, k) fins a un extrem vocàlic (a).
La fonètica articulatòria ha establert, a partir de P. Menzerath, que la consonant consisteix en un moviment de tancament seguit d’un altre d’obertura amb un mínim articulatori entre tots dos. Uns altres fonetistes, com ara G. Straka, han precisat que en l’articulació de les consonants intervenen fonamentalment els músculs elevadors de les cavitats supraglòtiques, que són els que produeixen el tancament característic d’aquests fonemes. Acústicament, la consonant es defineix per l’absència o per la inestabilitat freqüencial dels seus formants en oposició als formants sempre presents i estables de les vocals.
Cadascun d’aquests criteris forneix una classificació que, a la pràctica, sol coincidir amb la dels altres. La primera divisió, a partir del tret de la sonoritat o vibració de les cordes vocals, separa les consonants sonores o fluixes (b, d, g, m, l, etc.), amb vibracions, de les sordes o tenses (p, t, k, f, s, etc.), sense vibracions.
Segons la manera d’articulació es classifiquen en oclusives o interruptes, amb tancament, pels òrgans supraglòtics, del corrent d’aire procedent dels pulmons (a aquest grup pertanyen també els clics i les consonants ejectives, pròpies de llengües caucàsiques, africanes i ameríndies), fricatives o contínues, en les quals els òrgans s’acosten sense consumar el contacte, africades, amb successió d’un moment oclusiu i un altre de fricatiu, líquides o sonants, en general sonores, subdividides en laterals perquè permeten la sortida de l’aire per un costat, a vegades per dos, de les cavitats bucals, vibrants, caracteritzades per un o més contactes molt breus entre una part de la llengua i una zona palatal, i nasals, on intervenen ressonàncies nasals en obrir-se el canal rinofaringi.
Pel lloc o la zona d’articulació, les consonants es classifiquen d’acord amb els òrgans actius i passius que en formen la realització. En general, aquesta divisió es remet a les necessitats descriptives de cada llengua. Així, de davant a darrere, cal reconèixer els següents grups: bilabials, labiodentals, dentals, linguointerdentals, linguodentals, linguoalveolars, retroflexes, linguoprepalatals, linguopalatals, linguopostpalatals, linguovelars, faríngies i laríngies.
Jakobson ha establert, al seu torn, una coneguda classificació binària, per analogia a les vocals, a partir d’un criteri acústic: consonants difuses, d’articulació anterior, denses o posteriors, greus, formades per una sola cavitat bucal (p, k), i agudes, amb dues cavitats (t, ž).