Hom pot distingir-ne de tres categories: d’una banda, les constants que formen part del formalisme matemàtic, de les teories físiques fonamentals, com és ara la velocitat de la llum en el buit c (electromagnetisme i relativitat especial), la constant de Planck h (mecànica quàntica) i la constant d’estructura fina α (electrodinàmica quàntica, QED); d’una altra banda, les constants que caracteritzen les partícules fonamentals, com la càrrega elèctrica elemental o càrrega elemental e, la massa en repòs de l’electró me, o el moment magnètic del proto μp; i, finalment, les constants que, tot i no correspondre a aquesta classificació anterior o expressar-se en forma de relacions invariables de constants de les dues primeres classes, són físicament d’un gran interès. La importància de les constants fonamentals resulta de les següents raons: el coneixement exacte o molt precís del valor d’una constant permet de comparar les prediccions teòriques i els resultats experimentals, tot comprovant la validesa d’una teoria física; la comparació dels valors de les constants obtinguts mitjançant experiments de camps diferents de la física permet de confrontar les diferents teories i de calibrar-ne la coherència mútua; el repte de la millora de la determinació dels valors de les constants estimula la tecnologia metrològica; les constants fonamentals poden esdevenir la base d’un sistema d’unitats invariant i, literalment, universal; l’exactitud de les constants implica l’exactitud en tota la resta de mesures experimentals. El valor físic de les “constants” fonamentals podria no ésser tan constant, com Dirac proposà el 1937; tanmateix, les modificacions en llurs valors que resultin del progressiu avenç de les tècniques de mesura seran, per molt temps, molt superiors a les variacions de caràcter cosmològic.
f
Física
Principals constants fionamentals