Eren també sentències judicials i dictàmens imperials. La llei romana autoritzava l’emperador de publicar els edictes, però fins a Septimi Sever usaren poc aquesta atribució. Les altres constitucions havien d’ésser aprovades pel senat. Els emperadors anaren prescindint d’aquesta aprovació, i les constitucions esdevingueren lleis. Les reformes de Dioclecià atorgaren plens poders als emperadors per a promulgar lleis generals sense cap altre requisit.
A Catalunya, fins ben entrat el segle XIII, persistí el concepte romà de constitució (recollit en l’usatge Unaquaeque gens, d’incorporació tardana), nom que era aplicat a les disposicions dictades pel sobirà, ocasionalment assessorat per magnats i lletrats de la seva cort, reunits, a vegades a manera d’assemblea, amb assentiment general de voluntats.