D’ací ve la qualificació de dret paccionat , fruit d’un pacte entre el rei i els estaments, donada a les constitucions per juristes com Guillem de Vallseca, Tomàs Mieres i Jaume Marquilles —que insistiren en l’aspecte que la voluntat del sobirà no tenia força de llei si s’oposava a les constitucions—, Fontanella —que afirmava que el rei no solament no podia legislar ell tot sol, sinó que estava obligat al compliment de les constitucions, com ho estaven els seus vassalls—, o Ripoll, Xetmar i Oliva —que elogiaren llur superioritat sobre qualsevol altra norma legal—. La constitució —com el fur per al Regne de València— es diferenciava de les altres normes legals similars (capítol de cort, acte de cort) pel fet d’aparèixer —tot i que no sempre fou així— com a iniciativa del sobirà, sotmesa a l’aprovació de les corts; tenia, a més, preeminència sobre les altres normes legals: a partir del 1599, només podia ésser revocada, alterada o suspesa en les corts generals del Principat i no podia ésser contradita ni per normes emanades del rei (pragmàtiques, decrets, ordinacions, estatuts, edictes generals, sentències); podia modificar fins i tot els Usatges i invalidava els costums i els privilegis personals, corporatius o locals contraris, encara que haguessin estat atorgats amb condició d’irrevocables. Les constitucions tenien per finalitat d’adequar en determinats punts el dret comú a les necessitats del moment i suplir aspectes no prevists per aquests; si una constitució s’hi oposava, calia que rebés una interpretació restrictiva i no era lícit de fer-la extensiva, per analogia, a altres casos. Aquesta vinculació al dret comú (originat per la gradual admissió del dret romà, modificat pel canònic) fou tan intensa que, en les compilacions de les constitucions i altres drets de Catalunya del 1495, el 1585 i el 1702 (compilació), hom seguí la sistemàtica del Codi de Justinià. Les darreres constitucions de Catalunya foren promulgades per la cort del 1702.
f
Dret català