Té el caràcter de norma programàtica i correspon a les disposicions de rang inferior de fer-la operativa i aplicable; la seva promulgació és sempre solemne. Pot ésser escrita —cosa general en la majoria d’estats—, o bé consuetudinària —és el cas d’Anglaterra—; també pot ésser continguda en un sol text, o bé en uns quants, tinguin o no el nom de constitució. La constitució que estableix uns mecanismes senzills de revisió o modificació té el caràcter de flexible, i, en el cas contrari, de rígida. Qualsevol norma legal emanada del poder de l’estat ha d’ajustar-se als principis continguts en la constitució o no entrar-hi en contradicció. Sovint la interpretació dels preceptes constitucionals dóna com a resultat una duplicitat entre el sistema real de poder, existent i funcionant en un estat, i el definit en la seva constitució.
Història del constitucionalisme modern
Des de la promulgació de les primeres constitucions modernes, a la darreria del segle XVIII, fins al moment actual, els texts constitucionals han tingut una evolució ben significativa. La constitució federal nord-americana, promulgada el 1787 (congressos de Filadèlfia) i ratificada pels diferents estats entre aquella data i el 1790, i la constitució revolucionària francesa del 1791 assenyalaren l’inici del període constitucional “clàssic”, que es prolongà fins el 1848; en aquests decennis els texts constitucionals, reflex de la burgesia que els inspira o els reclama, responen a la definició continguda a l’article 16 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà: proclamen la divisió de poders i garanteixen els drets individuals (llibertat, igualtat civil, propietat). Durant el segle XIX foren promulgades la majoria de constitucions de les monarquies parlamentàries, que amb moltes revisions i modificacions, encara vigeixen (Suècia, 1809; Noruega, 1814; Bèlgica, 1831). A partir del 1848 s’inicià una lenta democratització dels texts constitucionals: el sufragi censatari fou substituït pel sufragi universal (França, 1848), en els sistemes bicamerals les atribucions de la cambra alta es reduïren en favor de la cambra baixa, etc. Cal destacar, per exemple, les constitucions de la Segona República francesa (1848) i de l’espanyola del 1869, les revisions de diverses constitucions i les esmenes de la constitució nord-americana. Alguns texts constitucionals europeus del període d’entreguerres eixamplaven la base electoral (concessió del vot a la dona, etc), tractaven de donar estabilitat als governs, explicitaven i garantien els drets socials del ciutadà i atorgaven a l’estat el paper de rector de l’economia. Són exemples de constitucions liberals la d’Alemanya, anomenada de la República de Weimar (1919), la de la república grega (1927) i la de la Segona República espanyola (1931). Però, al mateix temps, l’ascensió de règims totalitaris suprimiren les constitucions d’Itàlia (1922), Alemanya (1933) i Grècia (1936). Les monarquies constitucionals es continuaren regint per les constitucions del segle XIX, i França i Anglaterra mantingueren els mateixos texts constitucionals. A la Unió Soviètica, les constitucions del 1918, del 1924 i del 1936 foren establertes per tal de regular la dictadura del proletariat. Després de la Segona Guerra Mundial es refermaren els principis democràtics, la qual cosa comportà la revisió de les lleis fonamentals de molts estats de règim parlamentari i l’adopció de constitucions per aquells altres que fins aleshores havien estat regits per autocràcies. En aquests texts, tot sovint concebuts com a instruments de desenvolupament econòmic, els drets i els deures socials adquireixen molt més relleu que no els drets i els deures polítics. Als estats occidentals, els sindicats i els partits, tradicionalment considerats com a corporacions convencionals, són integrats en el joc polític; són importants la constitució de la república italiana (1947), que dóna molta importància al parlament, la constitució de la Quarta República francesa (1946) i la llei fonamental de Bonn (1949), per la qual la República Federal d’Alemanya és definida com a estat federal, democràtic i social. Paral·lelament foren establertes les constitucions de les democràcies populars i la constitució de la República Popular de la Xina (1949). En una fase ulterior, en algunes constitucions hi ha hagut un reforçament dels poders de la presidència, especialment en la constitució de la Cinquena República francesa (1958).