Aquesta constitució no fou a votació perquè el 3 de gener de 1874 el general Pavía dissolgué les corts i confirmà la constitució del 1869. El document, redactat principalment per Castelar, afirmava l’existència d’uns drets naturals (a la vida, la llibertat de pensament i d’expressió, d’ensenyament, de reunió, d’associació, de treball, de propietat, etc) anteriors i superiors a qualsevol legislació positiva. La República Federal es declarava constituïda per la unió de diferents estats —en principi els antics regnes de la monarquia espanyola— que tenien autonomia econòmica i administrativa i la política compatible amb l’existència de la nació . Entenia sobre els afers legislatius econòmics i militars comuns. El poder legislatiu de la federació era exercit exclusivament per les corts, el poder executiu, pels ministres, i un nou poder definit, el de relació, pel president de la república. El bicameralisme de les corts responia a les exigències de l’organització federal de l’estat: el congrés era elegit per sufragi universal entre tots els espanyols, i cada estat federal tenia dret a tenir quatre senadors al senat. El poder executiu disposava d’amples atribucions, especialment referents al manteniment de l’ordre públic i a les necessitats de defensa. El president de la república, lliurement, podia nomenar el cap del consell de ministres i separar-l’en. Alguns altres punts eren semblants als de la constitució del 1869 (servei militar obligatori, milícia nacional, etc).