Constitució del 1876

Constitució de la monarquia espanyola signada per AlfonsXII el 30 de juny de 1876.

Fou preparada a requeriment de Cánovas, ja president del govern, amb la intenció d’ordenar el règim polític de la Restauració després del pronunciament de Sagunt el 29 de desembre de 1874. Pretengué de temperar els criteris conservadors amb el reconeixement de les llibertats i els drets individuals inclosos en les constitucions progressistes anteriors. La constitució del 1876 fou decretada per Alfons XII “en unió i d’acord” amb les corts. L’estat era confessional, però hom admetia en privat la pràctica d’altres cultes. Les corts, amb dues cambres, exercien el poder legislatiu. El senat resultava de la reunió de senadors per drets propis, de senadors vitalicis, nomenats pel rei i de senadors elegits per diferents corporacions de l’estat i renovables cada cinc anys; els diputats serien elegits per sufragi restringit. Les atribucions del rei —el poder executiu— eren, principalment, concessió d’ascens i recompenses a les forces armades, l’indult, les relacions diplomàtiques i les declaracions de guerra o pau, distribució dels fons de l’administració pública, atorgament d’ocupacions civils i honors, lliure nomenament i separació dels ministres, convocatòria i dissolució de les corts, dret de veto. Aquesta constitució, completada per diferents lleis especials (com l’electoral del 1890, que establí el sufragi universal), fou suspesa arran del cop d’estat del 13 de setembre de 1923, però entrà de nou en vigor pel gener del 1930, després de la caiguda de Primo de Rivera, i perdurà fins a la proclamació de la Segona República (14 d’abril de 1931).