Originàriament és una antiquíssima forma de literatura popular de transmissió oral, la qual continua viva en les societats modernes. Reelaborat per autors com Perrault, els germans Grimm i Andersen, el conte folklòric, destinat avui sobretot a un públic infantil (rondalla), és el rerefons mil·lenari del conte modern, que n'ha heretat una vaga consideració de relat fantàstic emparentat amb la faula. A la Itàlia del segle XIV, amb el Decamerone de Boccaccio, sorgí una nova idea de conte, la novel·la, narració de caràcter realista que resumia en una anècdota curta una història divertida amb moral. La innovació fou imposada universalment (Heptaméron de Margarida de Navarra, Novelle de Bandello) i el terme italià fou traduït al francès (nouvelle) i el castellà (novela, per a Cervantes, significa relat de poca extensió). Hi havia també conreadors del conte boccaccià en vers —com Chaucer a l’edat mitjana i La Fontaine al s XVII amb els seus Contes — molt vinculats a la literatura folklòrica. Els elements fantàstics propis d’aquesta última perviuen —bé que no sigui més que en l’ambientació (influència de Les mil i una nits)— en els contes de Voltaire, i amb el Romanticisme el món de la meravella tornà a ésser un ingredient fonamental del gènere (Hoffmann, Poe, Nodier, Gogol’, leyendas de Bécquer).
L’apogeu del periodisme introduí un nou factor d’ordre pràctic: era més fàcil de publicar contes a la premsa que no relats llargs en forma de llibres. Aquest fet fou determinant en autors com Balzac i explica els nombrosíssims conreadors del conte a l’Amèrica Llatina. Hi ha hagut també un important vessant de caràcter costumista, que sovint ha coexistit amb l’atàvica vocació del conte prodigiós (Dickens, Mérimée, Maupassant). A la fi del s XIX hi hagué dos grans mestres del conte psicològic, Čekhov i Henry James, a part molts altres escriptors que conrearen aquest gènere, sovint difícil de diferenciar de la novel·la curta. Cal citar com a fenomen peculiar i molt influent l’aparició als EUA d’una modalitat de short story força concisa, que il·lustren Sherwood Anderson, Hemingway i Scott Fitzgerald.
El conte en la literatura catalana moderna
Una característica de la narrativa catalana moderna és la importància que hi té el gènere que comprèn el conte i la novel·la breu. Es presenta com l’obra principal d’un escriptor important (Casellas, Ruyra, Calders), com a complement de la d’un novel·lista (Oller, Víctor Català, Llor, Rodoreda) i com a prolongació del món d’un poeta (Carner, Espriu, Sarsanedas) o d’un prosista (Bertrana, Pla). La brevetat inherent al gènere ha estat en general estimulant per a escriptors de dedicació esporàdica, i també el fet que les publicacions periòdiques n'inserien i n'obtenien una difusió entre els lectors, molt més difícil d’assolir quan els contes són presentats en volum. Dos factors favorables a la dedicació al conte modernament foren, a l’inici (segle XIX), la popularitat de la rondallística (Jordi des Recó, Casaponce) i, al postnoucentisme (Carner, Riba, Soldevila), la consideració del prestigi del gènere en les literatures estrangeres, sobretot a les anglosaxones. Hi ha encara el fet dels precedents il·lustres de les formes de la narrativa breu en la literatura catalana medieval: formes d’apòleg, faula i historieta, de narracions de tècnica didàctica, de contes en vers, a la manera dels fabliaux, i adaptacions o traduccions de novel·letes de tipus exemplar, àmplia i diversa producció que va de Llull (Llibre de les bèsties) i Eiximenis a Bernat Metge (Valter e Griselda) i Roís de Corella.
Al període de la Renaixença es destaquen Emili Vilanova, Gabriel Maura (Aigoforts) i Verdaguer; a l’època realista Narcís Oller enllaça amb el període més ric, ja entrant al segle XX, del Modernisme, fins a Ruyra (Pinya de rosa, 1920). Sàtira, humor, dramatisme i poesia assenyalen després la diversitat d’una producció constant, que caracteritzen, amb els esmentats, Francesc Trabal, J.E. Martínez i Ferrando, Josep Sol, Lluís Ferran de Pol, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Estanislau Torres, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Joaquim Carbó, Quim Monzó, Jaume Cabré, Jesús Moncada entre d’altres.