contrapunt

contrapunto (es), counterpoint (en)
m
Música

Tècnica de composició musical que consisteix en la superposició i oposició de línies melòdiques.

El mot contrapunctus vol dir ‘punt contra punt’, o sia, nota contra nota i, per extensió, melodia contra melodia. L’escriptura contrapuntística es desenvolupà ensems amb la polifonia a partir del s IX. El primer exemple històric en què dues melodies s’independitzen de la relació intervàl·lica constant és la invocació Rex coeli, Domine d’Hucbald de Saint-Amand (s IX); les veus parteixen de l’uníson, se separen fins a la distància de quarta i acaben una altra vegada a l’uníson. Aquestes divergència i convergència (moviment contrari) es concretaren en l' organum i en el discantus, on és practicat l’encreuament de veus (inversió de greu i agut), l’alternança de quartes i quintes i l’admissió de les terceres i sextes com a semiconsonàncies de duració breu, intercalades entre les consonàncies. A la fi del s XII i durant el s XIII hom inventà i perfeccionà la imitació o cànon i el motet, en el qual el baix era format per cant pla en notes llargues i veus superiors que es movien amb una gran llibertat. Fou l’època de l’escola de Notre-Dame de París, representada per Leoninus i Perotinus. Franc de Colònia i Philippe de Vitry, teòric de l’Ars Nova, codificaren d’una manera més precisa l’art del contrapunt. Al s XV el principal centre de les tècniques contrapuntístiques fou Cambrai, on tingué origen l’escola franconeerlandesa, i els principals compositors foren John Dunstable, Gilles Binchois i Guillaume Dufay. L’escola flamenca de contrapunt tingué una gran esplendor en les figures d’Ockeghem, d’Obrecht i de Josquin des Près. El contrapunt continuà el seu predomini en les composicions polifòniques fins al s XVI, i ha perdurat fins avui com un element fonamental del llenguatge musical.