El control de naixements es pot donar en el pla simplement familiar (en el sentit que la parella decideixi quants fills desitja, en funció del seu nivell de vida i de la projecció en l’escala social que hom vol per a ells) o en el pla oficial estatal (en el sentit que l’estat determina un màxim de fills per parella, amb la promulgació de les lleis corresponents i l’aplicació de penes a aquells que no les compleixen). Bé que determinats mitjans per a evitar els naixements ja eren coneguts en el món grec i romà i foren aplicats sempre (a l’edat mitjana hom emprava àdhuc beuratges, anomenats màgics), el predomini d’una moral que fixava com a ordre natural la procreació i la no-licitud de l’avortament i la manca d’uns coneixements adequats de la fisiologia humana i del procés de gestació determinaren que el control de naixements no fos aplicat sinó a partir de l’edat moderna.
A la darreria del segle XVIII, amb Malthus, el problema del control de naixements fou plantejat amb relació als problemes socioeconòmics; Malthus es limitava, tanmateix, a preconitzar la continència com el mitjà més adequat per a evitar la concepció. El 1923 Margaret Sander fundà a la Gran Bretanya la primera clínica especialitzada en l’aplicació del control de naixements, i a partir d’aleshores restà establerta una correlació entre aquest control i els problemes del feminisme. La idea d’un control de naixements s’estengué fàcilment, però ha topat sempre amb una notable resistència als països llatins, majoritàriament catòlics.