Sovint es denomina també IDE (Integrated Drive Electronics) fent referència al fet que, a diferència de les tecnologies anteriors, la major part de l’electrònica de control està integrada dins del dispositiu d’emmagatzematge, la qual cosa independitza la connexió i la comunicació amb la placa base de les particularitats del dispositiu en qüestió. Les versions d’ATA poden dividir-se entre les primeres, amb comunicació paral·lela o P-ATA, i les darreres, amb comunicació sèrie o S-ATA. Respecte a les versions P-ATA, destaquen revisions com l’ATA4, també coneguda com ATA-33 o Ultra-DMA, que suporta transferències a 33 MBps; l’ATA50 ATA-66, que permet transferències a 66MBps, i l’ATA6 o l’ATA-100, que arriba a velocitats de 100 MBps. Normalment les plaques base incorporen dos controladors P-ATA, coneguts com a primari i secundari, cadascun dels quals permet la connexió de fins a dos dispositius d’emmagatzematge en el mateix cable, l’un configurat com a mestre i l’altre com a esclau; els dos dispositius que comparteixen controlador ATA tenen en comú també el canal de comunicació. Amb la introducció de les versions sèrie o S-ATA es modifiquen les connexions de dades i d’alimentació, es millora la velocitat, es permeten longituds de cable superiors, es poden connectar i desconnectar els dispositius sense haver d’apagar l’ordinador i només es permet un dispositiu per cable. La seva velocitat, de fins a 150 MBps, ha estat augmentada en la revisió S-ATA2 fins a 300 MBps.
m
Electrònica i informàtica