Totes les atmosferes estel·lars mostren alguna mena de transport convectiu. L’energia generada en el nucli d’un estel per les reaccions termonuclears és transportada cap a l’exterior per radiació o per convecció. En el transport radiatiu els fotons interactuen amb els nuclis del gas ionitzat que conforma les diferents capes estratificades de l’estrella, sense que aparegui un moviment real de matèria. Quan el gradient de temperatura no permet una evacuació eficaç de l’energia, part de la massa del gas inicia un moviment ascendent/descendent per tal de transportar l’energia sobrant; llavors, el transport d’energia es produeix per convecció, que és molt més eficaç que el transport radiatiu. K.Schwarzschild derivà, l’any 1906, un criteri d’estabilitat per al transport d’energia per radiació o convecció. La teoria de convecció, habitualment aplicada als interiors estel·lars, no és del tot satisfactòria ja que requereix un ajust empíric de la longitud típica de mescla. La manca d’una teoria completa per a la convecció té conseqüències importants en l’evolució estel·lar, especialment per descriure l’estructura interna d’estrelles evolucionades, com gegants i supergegants.
f
Astronomia