Al febrer del 2007, el govern de Noruega llançà la iniciativa coneguda com “Procés d’Oslo”, en el qual un total de 46 estats es comprometeren a impulsar la prohibició de les bombes de dispersió (de fragmentació, o de raïm). El procés tingué el suport d’organitzacions no governamentals d’arreu del món aplegades en la Cluster Munition Coalition. Un seguit de conferències —celebrades a Lima, Viena i Wellington— prepararen la trobada de Dublín, al maig del 2008, en la qual s’aprovà el tractat, signat a Oslo per 94 estats, el qual, però, no fou subscrit pels principals estats productors d’aquest tipus de bombes (els EUA, Rússia, la Xina i Israel).
Entrà en vigor l’1 d’agost de 2010, i passà a ser llei internacional vinculant a estats de tot el món, un cop passats sis mesos des de la ratificació de 30 dels estats signataris. Fins el 2012, 111 països havien signat la convenció, 68 dels quals l’havien ratificada.